jueves, 29 de marzo de 2012

LA BOGERIA

Proposta de l'Omar Sánchez

T'adjunto amb aquest correu el guió literari del meu autoretrat.


Jo vull fer un autoretrat de mi mateix. Mostrar com és un dia de la meva vida cotidiana, i quins són els meus principals hobbies, o entreteniments. La meva idea era gravar una veu en off, que és l'arxiu que t'adjunto amb aquest mail (està escrit, no gravat), i a mesura que vaig parlant, apareixeran imatges del que estic dient. El tractament del so serà una mescla del so ambient de càmera, amb música de fons.
He triat aquest tema perquè el considero un tema molt fàcil de realitzar. El que vull mostrar, és que no tots els joves d'avui dia són com ens mostren molts mass media, molts estudiem, treballem, tenim inquietuds, aficions, somnis, i volem arribar a fer alguna cosa important en la vida, tot i que l'actual situació no ens permeti somiar més del compte.
La meva idea principal era una altra, en realitat era una bojeria. Volia fer un autoretrat d'un esquizofrènic amb doble personalitat que el truquen per una entrevista de feina. A priori sembla una persona normal, molt benvestida, amb el seu traje d'Emilio Tucci, però durant el transcurs de l'entrevista ell comença a desvariar. En un principi comença a parlar ambell mateix, amb aquest gest descol·loca al tribunal que li fa l'entrevista, més tard  s'acaba fent un embolic, comença discutir amb el seu alter ego i la cosa acaba en baralla. Tot això fent una crítica alssistemes precaris que es veuen sotmesos molts treballadors avui dia. Elles torna boig degut a la merda de contracte que li ofereixen i les pèssimes condicions laborals. El seu alter-ego és el que l'incita a no acceptar, no para de punxar-lo dient, que si accepta s'esta rebaixant, quees caga a les calces si firma aquest contracte, que perdrà la dignitat,però per altra banda l'home necessita la feina, ja que està a punt de que el banc li tregui la casa i el cotxe per impagament.Era un tema molt interessant, però m'hagués portat molta feina, i crec que no tinc recursos suficients, ja sigui càmera, actors, etc etc. per poder realitzar-lo bé, així que em quedo amb el meu autorretrat, aquesta idea la guardaré per si algún dia tinc la oportunitat de comptar amb bons recursos.
Ja em diràs quelcom, si et sembla bé la meva idea començaré a fer el guió tècnic!
Gràcies per la teva atenció.


Resposta de l'Isaki

Hola Omar!
Disculpa el retard a respondre't.
La veritat és que a mi, amb diferència, m'agrada molt més la segona idea, la que descrius com una bogeria.
Perquè?
Les raons són evidents: imagina'm com un espectador més, i abstreu-te dels mitjans al nostre abast. 
A qualsevol espectador que li expliquis si vol veure la història d'un esquizofrènic que va a demanar feina, o la història d'un jove normal i corrent, no dubtarà ni un segon a triar la primera, és evident que sona molt més interessant.




"The interview", Harun Farocki (2006)


Per tant, ara que ja ens has posat el caramel a la boca, em temo molt que ja no pots tirar-te enrera, o et quedaràs sense audiència. 
No et preocupis per la manca de recursos. 
Tenim una bona càmera, un bon equip de muntatge i, a sobre, em tens a mi per ajudar-te. Què més pots demanar? ;) 
Podem pensar estratègies per compensar la mancança de bons actors i mirar de treure´n partit: que no sigui una limitació, sinó un recurs que jugui a favor nostre. En aquest aspecte, potser convé fer un "casting" d'actors naturals, gent sense experiència (però que tampoc no tindran tics d'actors amateurs de teatre de pastorets, que dificultarien tant el registre realista amb el que entenc que vols treballar). I podem pensar formes de rodar per exprimir-ho a partir de posades en situació que permetin improvisar. Potser podem treballar amb un guió elaborat, completament escrit, i fer-lo servir com una estructura dramàtica sòlida a partir de la qual improvisem les paraules concretes que diu cadascun d'ells: fer servir la dramatúrgia com a trampolí i, alhora, com a xarxa de seguretat. I en el rodatge, aprofitar les pautes escrites per improvisar a partir d'elles. 

La teva expicació m'ha recordat molt una pel.lícula esplèndida de l'alemany Harun Farocki, dedicada precisament a l'increïble món de les entrevistes de feina.
Es diu "The interview", i podeu trobar-la aquí. 
MOLT RECOMENABLE!











Veuràs que els personatges no són esquizofrènics (ni tan sols actors, aquesta vessant professionalitzada de l'esquizofrènia!). Però que els resultats són tan punyents com si ho fossin.
La posada en escena del cineasta es dedica a evidenciar, a partir de la repetició de formes i situacions, tota la tramoia (veritable posada en escena!) implícita en les entrevistes de treball. El "guió" és pur Kafka. I la música de western, descontextualitzada, hi afegeix un punt d'ironia i d'humor que ens permet sobreviure al visionat d'aquesta misèria que és la nostra vida contemporània. 
I fixa't com, de cadascun dels personatges filmats, n'extreu un veritable retrat psicològic, emocional: a vegades, basat en l'el.lecció de les paraules, en el to i la forma de dir-les, en d'altres casos mitjançant una mirada, la relació de poder entre uns i altres, o per la forma de caminar entrant a la sala. 

Com ho veus? Et serveix d'alguna cosa treballar a partir d'aquest registre pensant en un guió?








FILMAR ELS AVIS

NOTA GENERAL PER TOTA LA CLASSE

A aquestes alçades de l'assignatura, és fonamental que les propostes ja no es limitin a les idees, sinó que em porteu exemples de com imagineu que seran formalment les vostres peces. Com vaig dir-vos l'altre dia: penseu en pel.lícules que us agraden (segurament, d'entrada en tindreu un record vague, de les formes emprades i de la posada en escena escollida), repasseu-les i mireu perquè us agradaven i què pot ser útil per la vostra peça. 
Podeu fer captures de pantalla amb l'Vlc (mentre mireu la pel.lícula en play, la imatge es captura prement Ctrl / Alt / S).
I quan tingueu diferents captures, podreu començar a explicar-me coses: d'aquesta foto m'interessa la il.luminació lateral; d'aquesta altra, l'enquadrament, amb aquest pla general; d'aquesta altra, la forma d'enquadrar una esquena, o d'ubicar els dos personatges, etc.
És una forma útil d'avançar i de saber que estem parlant de les mateixes coses.


FILMAR LA FAMÍLIA

Proposta de la Judit Crous Sureda

"El protagonista de l’exercici d’elaboració d’un retrat serà el meu avi patern.
Arran de la mort de l’àvia, ara ja fa uns anys, i després d’alguns espants que li han fet prendre consciència de les seves evidents limitacions i la seva avançada edat (84 anys), l’avi desprèn una sorprenent i, a la vegada, inquietant tranquil·litat, calma i serenitat. La sensació que liproporciona pensar i assumir que un ja ho té tot fet en aquesta vida. No és, ni molt menys, passotisme ni resignació. És admetre que hi ha cicles que s’acaben, sense dramatismes ni rendicions, sinó amb una absoluta lucidesa de ment.

D’aquesta forma, el meu petit projecte consistirà en gravar diferents imatges que defineixin tant el caràcter de l’avi, com la situació en la qual es troba i l’entorn que l’envolta: imatges de les seves migdiades al sol, dels seus passejos forçosos recomanats pel doctor, de la ració diària de pastilles que ha de prendre, de la gata que fa anys que l’acompanya, de l’hort (ara ja abandonat), de la llibreta on hi anotava els negocis de les patates, de les mans deformades amb evidents signes d’artrosi, de les gàbies buides dels conills i de les gallines, entre altres. Tot això és el meu avi.

Un altre aspecte que el caracteritza profundament és el silenci, no només per les seves escasses paraules sinó per l'entorn que l'envolta, lluny de sorolls de cotxes i exempt de grans edificacions (viu als afores de la població). D'aquesta forma, al llarg de la gravació intentaré que hi hagi la mínima intervenció de diàlegs, perquè aquest preuat silenci que l'acompanya en nombroses ocasions al llarg del dia també té incidència en el seu estat d'ànim i reflecteix la seva personalitat".


Resposta Isaki

Benvolguda Judit,

gràcies per la proposta. 
Trobo que defineixes bé què és el que busques conceptualment. Ara, el repte és aconseguir donar-li forma i que les idees que expresses tan clarament sobre el paper, arribin a ser igual de clares per a l'espectador del teu retrat.
Per exemple: expliques, i em queda molt clar, de quina forma expressaràs el silenci que envolta el teu avi (recorda, tanmateix, que allò que els urbanites anomenem silenci no deixa de ser una complicada simfonia d'altres sons, i segurament caldrà que els treballis). Quan dius que evitaràs els diàlegs, expresses clarament una idea de posada en escena, i això és el que ara necessitem, i et caldrà seguir desenvolupant.
Per exemple: una de les idees que em semblen més potents de la teva proposta és quan dius que la seva actitud vital no és "de passotisme, ni resignació", sinó una forma de "lucidesa". Com ens ho farem perquè l'espectador també ho entengui així? Aconseguirem que l'espectador que vegi el teu avi prenent pastilles o dormint la migdiada hi capti realment la lucidesa? Sovint, pensem que estem filmant la lucidesa, i els nostres espectadors només hi veuen la fatiga. Cal treballar-ho. Un exemple de mala resolució podria ser el del mal director que filmaria les imatges de forma intercanviable, i després hi afegiria una veu en off que ens expliqués que en realitat estem veient la lucidesa. Però aquest és el gran repte que tens com a realitzadora: aconseguir que tots els conceptes que expliques en el primer paràgraf, s'arribin a captar a través de les formes escollides per filmar els moments que descrius en el segon bloc del text (amb formes vull dir: els enquadraments, el seu tamany i l'angulació de la càmera, els tempos dels plans, els ritmes interns, els moments escollits, i fins i tot, l'acting, perquè fins i tot per abordar un retrat observacional com aquest podem parlar d'interpretació: com a mínim, la que tu crearàs mitjançant l'el.lecció de situacions i el muntatge).

Em portaràs exemples formals?

No ets l'única de la classe que ha pensat filmar algun dels seus avis. 
De fet, és una temàtica molt freqüent en el documental, especialment entre els joves cineastes, fins al punt que filmar els avis quasi ha esdevingut un gènere, i és natural que sigui així, perquè una de les pulsions que mouen el cinema és la de preservar allò que desapareix, de refrenar el pas del temps, i a una determinada edat (que acostuma a coincidir amb la presa de consciència de les possibilitats de la càmera) són els nostres avis les presències de la nostra vida que veiem amb més fragilitat.
Hi ha moltíssimes pel.lícules dedicades a retratar els avis, i no ho dic com una crítica per la falta d'originalitat de la teva proposta (de fet, ni tan sols no crec que l'originalitat sigui un valor estètic: l'art no és una cursa de carreres, per això no es tracta d'arribar primer, sinó, en tot cas, d'intentar fer-ho millor), sinó per recordar-te que, afortunadament, tens centenars d'exemples, tant documentals com pel.lícules de ficció, que pots fer servir per pensar com vols fer la teva peça. Sovint, definir-nos respecte les feines alienes és també una forma d'anar trobant la nostra pròpia personalitat,.

Les imatges, tan físiques, que descrius, m'han recordat les pel.lícules de Naomi Kawase.
Kawase ha filmat la seva àvia, amb gran sensibilitat, en moltes d'elles.
Podeu veure'n un tastet aquí. 
I aquí no es tracta del seu avi, pero sí d'un avi (un reconegut fotògraf) en tràngol de morir. 
I molt especialment, us recomano que veieu aquesta fragments de, Tarachime, una pel.lícula en què es concentra en captar "el tema de la família a partir del naixement, la vida i la mort": el naixement del seu primer fill i els últims anys de la seva àvia. 
En aquest cas, la relació amb la seva iaia és cabdal per entendre Kawase, que va ser abandonada pels seus pares i va ser adoptada per l'àvia, tal i com explica a "Kya Ka Ra Ba A", una de les pel.lícules que van donarla a conèixer internacionalment.
I tampoc no us perdeu "Katatsumori", que és justament, un retrat de la seva vida quotidiana amb l'àvia, en el qual hi ha molts moments que em semblen similars al que planteges. 
Fixeu-vos que, a totes aquestes pel.lícules, Kawase treballa a partir dels contrastos: 
les imatges de la pell anciana sempre troben el contrapunt (en una escena propera, abans o després) de les pells joves; els moments de placidesa i felicitat es juxtaposen amb escenes de tensió o dolor. 
Els silencis amb les paraules, o fins i tot amb els crits.









Així, descobrim que, en el cinema, fins i tot les imatges filmades com un diari personal poden formalitzar-se en una estructura,  d'una ordenació i d'uns criteris que trascendeixen l'atzar. 

A continuació, un exemple que no pot ser més diferent:.
a França, als anys 80, varen dedicar una sèrie de televisió als retrats dels avis de diversos cineastes.
Un dels directors convocats fou (novament, ja veieu que el tinc com a referent de capçalera) Jean Eustache. L'episodi que va rodar es deia "Odette Robert" (el nom de la seva àvia), que més tard cobraria forma de pel.lícula: "Numéro Zero"
La pel.lícula està rodada en "temps real": és a dir, la durada del film (unes quatre hores) és la mateixa que el temps de filmació. En aquella època no hi havia mitjans digitals, sinó que calia rodar amb rotllos de pel.lícula que duraven deu minuts i escaig. Per tant, el dispostiu que Eustache va concebre consistia a rodar amb dues càmeres que s'alternaven, com en una cursa de relleus. Quan la pel.lícula de la càmera 1 s'havia acabat, començava a rodar la segona. I així successivament. 
L'argument de la pel.lícula, llegit en una sinopsis, podria convidar a l'equívoc i donar a entendre que estem davant d'una superproduccció: dues guerres mundials, un relat que travessa el segle XX de punta a punta, farcit de drames personals. A la pràctica, tota aquesta gran història ens és narrada per Odette Robert al llarg d'una conversa amb el seu nét, el cineasta, en una sola habitació, davant d'una taula. De passada, descobrireu que el recurs de les ulleres de sol, en el cinema d'Eustache (el vàrem veure a La Maman et la putain), tenia sòlides arrels autobiogràfiques. 
Una història íntima que alhora és la història d'un segle, i al mateix temps, la crònica en viu i en directe de com un nét i una iaia es ventilen, en plans quasi fixes, una ampolla de whisky sencera i acaben bebent-se fins i tot el líquid desfet dels glaçons: una bona imatge per descriure la tècnica de treball d'Eustache, que no és altra que apostar per una forma concreta i apurar-ne les possibilitats fins a la darrera gota.








  

miércoles, 28 de marzo de 2012

CALENDARI DEL CURS

A continuació, us detallo el calendari previst d'aquí a final de curs:

- 30 de març. Classe a l'aula 101.
Dedicada a seguir treballant 
Conceptes de posada d'un escena d'un diàleg.
Aprofitar per repassar els possibles dubtes tècnics que tingueu amb les càmeres.

- 13 d'abril. Classe a l'aula d'informàtica.
Convé que porteu els materials enregistrats en els vostres discos externs.
Primeres nocions de Final Cut.
Found footage.

- 20 d'abril. Classe a l'aula d'informàtica.
Final cut. Treball aplicat amb els vostres exericicis.
Nocions estètiques de les possibilitats del muntatge a la història del cine.

- 27 d'abril. Classe a l'aula informàtica.
Sessió amb un muntador professional.
Primera part teòrica dedicada a explicar la feina d'un muntador.
Segona part, tutoria aplicada als vostres treballs. 

-  4 de maig. Classe a l'aula d'informàtica.
Final cut. 
Treball aplicat amb els vostres exercicis.
Nocions estètiques de les possibilitats del muntatge a la història del cine, 2. 

- 11 de maig.
Final cut.
Treball aplicat amb els vostres exericis. 

- 18 de maig. Classe a l'aula d'informàtica.
Última sessió. Visionat dels treballs. 
Ja m'han dit que la nit abans teniu previst rock n'roll i que, segurament, arribareu a l'aula encara torrats.
Per mi, cap problema: és justament en aquestes ocasions, sense haver dormit i dissimulant l'alè de pedra, quan es demostra la valua d'un professional ;)
Per desgràcia, no podrem avançar el dia d'aquest visionat, perquè, com veieu, no anem gens sobrats de calendari, i sospito que més d'un acabarà treballant en el muntatge fins la darrera setmana.
Si s'us acudeixen alternatives, no dubteu a dir-m'ho.


No, per desgràcia els del vermut no són família meva...

sábado, 24 de marzo de 2012

TRANSPORTAR LA CÀMERA






Rodatge de "Los pasos dobles".

Com sabeu, ja podeu fer ús de les càmeres i els trípodes de la facultat pels vostres exercicis.
Alguns companys ja han començat a treballar-hi.  
La càmera va dins d'una motxila, una motxila normal i corrent, de les que es porten penjades a l'esquena, i que no pesa especialment.
Ho dic perquè ja m'he trobat amb uns quants estudiants que m'han dit que no podrien fer servir la càmera de la facultat perquè viuen fora, a Figueres, a Olot, i en no poder transportar-la, preferien fer els exercicis amb càmeres domèstiques. 
M'ha fet molta gràcia que m'ho expliquessin com si haguessin d'anar a Groenlàndia!
Mai no heu portat una motxila entre Girona i Figueres?
Us recordo que vàrem començar el curs veient imatges d'"Une histoire de vent", en la qual Joris Ivens viatjava amb el seu equip a les muntanyes més altes de Xina amb més de 90 anys.
Reviseu el vídeo a partir de 5'30":

Une histoire de vent (1988), Joris Ivens.


Si us plau, no tingueu por a les càmeres. Us asseguro que no mosseguen. 
El pitjor que us pot passar es que us confongueu de filtre, i rodeu en exteriors (llum dia) amb un filtre d'interiors: la imatge quedarà blava. No és tan greu, no? Sempre podreu passar-ho a B/N i explicar als crítics que la decisió és un homenatge al cinema mut. Algú us acabarà creient i amb una mica de sort encara us donaran un Oscar, com a The artist. 
Els cirurgians s'enfronten a diari a situacions força més compromeses.
No tingueu por a equivocar-vos. Al contrari: esteu en el moment adient per provar-ho tot i cometre totes les errades possibles. Quan, si no?
Molt seriosament: per dominar la càmera en el punt que ens trobem, és suficient que sigueu capaços de tocar cinc botons. Cinc. No espero menys de vosaltres.
I em teniu a la vostra disposició per explicar-vos tantes vegades com calgui el seu funcionament, a classe, després de la classe o via mail.
Johan van der Keuken: 
filmava amb els dos ulls oberts per controlar què passava fora de quadre

Treballar amb aquests càmeres, i no amb les dels vostres mòbils, us permetrà treballar els plans a partir d'idees formals. Podeu escollir què s'enfoca i què no (l'anella exterior al voltant de l'objectiu), amb quina lluminositat (opertura de diafragma: el botó, a baix a l'esquerra, on posa iris, o l'anella interior), amb quina profunditat de camp, etc. 
Us donarà una qualitat d'imatge i de so molt superior a la d'una càmera domèstica. 
Per això, plantejo que els exericicis es facin obligatòriament amb aquestes càmeres o amb d'altres d'equivalents. 
Aprofiteu l'ocasió!

L'equipament disponible és el següent:
- dues càmeres Sony HXR-NX5 amb una targeta de 8GB  cadascuna. + Info aquí.
- dos trípodes Manfrotto.

Convé que buideu el material enregistrat en els vostres discos externs. 
Quan munteu, no deixarem el material als ordinadors de la sala (on podrien borrar-lo) sinó que cadascú el portarà en el seu disc.

Els nostres homes de contacte per recollir i entregar les càmeres són:

Jordi Sauleda i Carbonell i Lluís Sanz Batllori
Secretaria Informàtica
Facultat de Turisme
Universitat de Girona
Pl. Ferrater Mora, 1
Tel. 972 41 97 08

jueves, 22 de marzo de 2012

MISSATGE

L'historiador del cinema i realitzador Luis E. Parés m'envia un missatge per vosaltres, al fil dels retrats i la mirada frontal a càmera:
Crack,

seguro que lo sabes, pero hay muchos 'cinematons' de Gerard Courant en línea: http://www.gerardcourant.com/index.php?t=diffusion

Seguro que si tus alumnos tienen algo de sangre, les entusiasmarán!

abrazo

luisepares

miércoles, 21 de marzo de 2012

EL RETRAT: PRIMERES PROPOSTES

Patrícia Juvé Amezcua
IDEA DE L'AUTORETRAT

La meva idea per fer aquest curt sobre l'autoretrat és barrejar imatges gravades en temps present i imatges que ja han estat gravades anteriorment. La protagonista d'aquest vídeo seré jo mateixa i tractarà sobre mi i la música. 
- Per començar, es grava un pla que enfoca la meva habitació, en aquell moment m'acabo de cordar les sabates i vaig cap a la sortida de la cambra; d'aquella manera m'apropo a la càmera. La sensació que dóna és que succeeix al mateix [això no ho entenc], per tant amb la llum del dia que entri a l'habitació o amb l'ajuda d'una petita llum.
- En aquest moment es talla el pla i aparec pentinant-me (com si fos un dia qualsevol de la meva vida). La idea en aquesta escena és apropar la càmera a un tatuatge d'una clau de sol que tinc a l'esquena. La llum d'aquesta escena consisteix en centrar-se al tatuatge, que sigui el que es vegi més clar.
- Tota aquesta situació va sense cap música, només amb el so de fons.
- Així es talla aquest pla i apareix un vídeo d'un festival de hip-hop on vaig participar.
- Sobre aquestes imatges gravades amb anterioritat comença un discurs, el qual vull iniciar parlant sobre que tothom té un hobbie i anant personalitzant aquesta idea fins comentar el món de la música que és el que realment m'agrada.
- Després d'aquest tros del vídeo del festival, la idea és posar una fotografia d'un concurs de cant en el que vaig participar, igualment contuni amb el discurs de fons.
- Aquí hi ha un tall i es torna a passar a les imatges gravades en temps present.
- En aquest pla surto a buscar la guitarra, l'agafo, me la miro, toco un parell de notes; tot enfocat, amb més llum a la guitarra i les mans, per mostrar la passió del moment.
- Després d'aquesta escena es torna a tallar la imatge i es passa a un altre vídeo gravat anteriorment, aquest cas és un festival de final de curs d'un ball que vaig organitzar a uns nens.
- Continua amb una altra  imatge de concurs on vaig cantar o alguna foto del mateix estil.
- Aquí també s'escolta el so del meu discurs sobre la música i acaba comentant un altre cop en espai general les passions de les persones.
- Per finalitzar, es comença amb una altra escena, aquest cop enfocant el tatuatge des de molt a prop, i es va allunyant, amb cap so de fons concret. 

Resposta Isaki

El tema de la passió del moment a partir de la música és el que més m'interessa de la teva proposta, i aposto fort per què el treballis més a fons.
Una qüestió d'estructura: sovint, l'alternança d'imatges del passat i del present, es fa perquè busquem marcar una diferència, per fer-nos veure que el pas del temps ha causat canvis. O al contrari, també podria servir per explicar-nos que estem davant d'una d'una situació que ve de lluny, i que res ni ningú no ha pogut canviar-la. En tots dos casos, tindria un sentit dramàtic i/o narratiu. Això implica una dinàmica dels personatges. 
En canvi, tal i com ho planteges ara mateix, a la teva estructura em fa l'efecte que hi pesa massa l'enumeració de situacions. És una acumulació de fets i situacions que signifiquen tots el mateix: m'agrada la música. Per experiència, aquesta mena de peces acaben tendint a l'estil power point (sobre tot quan dius "una altra imatge de concurs o alguna foto del mateix estil": no s'hi percep una necessitat veritable de muntar una imatge concreta, sinó que parles d'imatges intercanviables, tant li fa una que l'altra; sembla un àlbum de fotos, més que no pas una pel.lícula, on cada imatge ha de tenir un sentit, una funció. 


Perquè no ho treballes amb una estructura més dramàtica? (o dramatúrgica, si prefereixes dir-ne així).
Com podríem treure partit i mostrar amb intensitat aquest moment de passió? 
Segurament, seria millor concentrar-te en una sola situació, o dues, i mirar de treure-li suc.
Per exemple, de totes les que apuntes, em sembla que els moments claus per treballar el retrat poden ser el del tatuatge i el de l'actuació. 
Et llanço aquestes idees disperses, per si alguna et serveix:
a) que d'alguna forma puguéssim saber a quina emoció, a quin moment biogràfic, correspon la cançó. 
b) Treballar el contrast entre la tensió del cos cantant i el repòs de l'esquena quen veiem el tatuatge. Veure, per exemple, com el tatuatge de la clau de sol cobra moviment quan toques la guitarra i com el gest que dóna forma a les notes musicals arranquen amb contraccions de l'esquena.
 "Ne change rien" del cineasta portuguès Pedro Costa, retrat de la cantant i actriu Jeanne Balibar, treballa idees d'aquesta mena.
Aquí hi trobarà un bon muntatge fet a partir de fotogrames de la pel.lícula.
I aquí, a la web de Filmin, la podràs veure on line, en HD, pel preu d'una cervesa i mitja.

.


M'agrada que hagis fet un primer esforç de pensar els efectes que es poden aconseguir mitjançant la llum.
Veuràs en aquestes imatges que, a "Ne change rien", cada pla està treballat amb d'enquadraments composats a partir de clarobscurs: captarem la música a través dels rastres que deixa un rostre? En unes mans? 
Com enquadrem un grup? Quina relació s'estableix entre uns músics i els altres? Qui ocupa el primer terme i qui el fons? Qui el centre i qui els laterals? Com fem percebre l'espectador en un sol pla les mirades i els intercanvis d'idees (sovint sense haver de dir una sola paraula) que hi ha entre els músics?


Només que una llum canviï, canvia el món sencer.





Perquè no busques un referent cinematogràfic que t'agradi (una pel.lícula de ficció, un documental) i l'utilitzem com a punt de partida per saber què és el que estem buscant i quines formes cinematogràfiques utilitzem?
Amb formes cinematogràfiques em refereixo a:
- quines posiciones de càmera, quina mena d'enquadraments
- quin estil de muntatge
- com treballem la llum (això veig que també ho apuntes a l'escena del mirall: m'interessa que ho aprofundeixis; fixa't en pintures i escenes de cine per pensar quina llum fem servir, de quin color, de quina font -natural,artificial- de quina procedència i orientació)

I una recomanació: 
per la mena d'idees que apuntes, em fa l'efecte que pot ser-te molt útil aquesta pel.lícula: "Let's get lost", del gran fotògraf i excel.lent retratista Bruce Weber, dedicada a Chet Baker.



Fixa't en com treballa el retrat del seu rostre; com el muntatge ens mostra el pas del temps sobre el seu rostre; com les situacions que decideix retratar (i la forma de moure la càmera o de deixar-la quieta) estan al servei de l'estat d'ànim que busca transmetre. 
Endavant, seguim treballant, que anirem bé! Ànims!


La següent proposta té molta relació amb l'anterior, per això les penjo juntes:


Aleix Mundo
PROPOSTA


La meva idea sobre el treball del retrat és la següent:
He pensat fer un retrat sobre un meu amic que és music i el retrat le vull fer com a tal. Aquest noi toca amb un grup de heavy,  és dj i produeix musica electrònica i en el treball vull plasmar aquesta diversitat.
El que tinc pensat fer és gravar-lo en tres moments:
1.    Tocant la guitarra amb el grup en un concert, aquí faré plans generals d’ell i també faré primers plans de la guitarra per donar una visió més tècnica.
2.    Punxant en un club o en algun altre lloc i també el faré el mateix  en respecte els plans , faré un pla general d’ell punxant i després faria un primer pla de la taula de mescles per veure com la toca. Això també és per donar una visió més tècnica.
3.    Produint música en un estudi o a casa seva, aquí faré plans generals d’ell davant de l’ordinador, i després faré primers plans sobre la pantalla de l’ordinador.

Fins aquí ho tinc bastant clar. El dubte el tinc a la hora de muntar les imatges a veure  que faig amb el so.
El que havia pensat primer és muntar les imatges amb un  tema produït per ell. ( Després vaig pensar que això potser seria més un videoclip i que això no és el que vols).
L’altre opció que he pensat és  muntar el imatges sense cap mena de so, o sigui fer-mut. Seria fer un retrat sobre un music sense so i que l’espectador s’imagini el que esta fent i quin tipus de musica fa a través de les imatges.
He pensat de muntar les imatges amb un so diferent ja que la Camara que tinc no captarà un bon so.
M’agradaria saber la teva opinió sobre les dos opcions que té esmentat.

Moltes gràcies



Resposta Isaki



M'interessa molt el tema que planteges. De fet, he treballat en diverses peces la idea dels rastres que deixa la música (allò en principi immaterial) sobre els rostres i cossos. 
Per això la idea que més m'agrada és la del rostre mut, sense el so de la música que sona, que t'obligarà a concentrar-te i buscar moments en els quals l'emoció (pot ser l'èxtasi, perquè no, pe`ro potser també el cansament, o l'avorriment, o la ràbia de punxar a les 5 del matí sense que el públic escoloti) aparegui realment en el rostre del teu amic.

Fragment de "Traços/ Traces" (2007)

Per exemple: vaig rodar les imatges anteriors al 2007, retratant diversos cantaors flamencs (els de les fotos són Ginesa Ortega i Miguel Poveda). 
La seva veu no sonava en el muntatge final, la vaig obviar. Serien, per tant, imatges mudes, però en realitat vaig acompanyar-les de la "Música callada", un tema de Frederic Mompou pertanyent a una tradició musical ben diferent.
Els rostres eren polisèmics: qualsevol bon aficionat al flamenc, reconeixeria no només que són cantaors, sinó inclús què és el que estan interpretant, quin pal flamenc. 
Tanmateix, vaig ensenyar aquestes mateixes imatges a uns comissaris d'art belgues: ni per un moment se'ls va acudir que cantaven sinó que varen associar-ho al plor, al crit, a alguna forma de tragèdia, que ells emparentaven amb la tradició de la pintura barroca.  

Tal i com ho expliques, puc imaginar-m'ho molt bé com a plans d'un rostre molt proper, quasi abstracte, cobert pels cabells, i que es va destapant progressivament: treballar el descobriment del rostre. Potser també el pas del contrallum a una llum més favorable. 
Una cineasta que treballa molt bé aquests primers plans fora de context és la portuguesa Teresa Villaverde, directora de "Os mutantes":



Fixa't en els primers plans del clip, en els quals quasi no veiem el fons, i imagina'te´ls més llargs.
En aquesta mateixa pel.lícula, més endavant, hi ha una escena en què aconsegueix que assecar-se els cabells sembli un acte ben inquietant i misteriós.

Aquí fixa't en l'inici i en 3'03".
O fes un cop d'ull a aquesta altra pel.lícula de la Villaverde, per fixar-te en com treballa primer amb el cos, i després amb l'energia de la cançó:



No és el típic estereotip del que entenem per un vídeo clip. Aprofita per demanar-te el perquè; en què se'n diferencia?
Per això mateix, em fa l'efecte que els plans de la part tècnica poden ser contraproduents,  perquè al cap i a la fi, tenen tota la pinta d'acabar servint només com a plans inserts de mans, que ja hem vist mil vegades i que són intercanviables. Si no vols eliminar-los, pensa a treballar com aconseguir que tinguin un valor major i que realment ens descriguin un ofici o una idiosincràsia del personatge.
En aquest sentit, de nou tornen a ser recomanables Pedro Costa i "Ne change rien", que fàcilment pot ser vista com una crònica de la feina diària, de l'artesania, de l'aprenentatge i l'ofici que qualsevol tasca artística requereix molt més aquí i més enllà de la inspiració.
Existeix un precedent, important per Costa, que és el film "Hélas pur moi" de Godard, una de les línies del qual retrata la feina a l'estudi d'un parell de músics. 
I el propi Costa va fer un minuciós retrat de la feina del muntatge cinematogràfic en el seu documental dedicat a la parella de cineastes Straub & Huillet, que tant per la seva intenció com pels recursos, m'ha recordat molt les idees que apuntes quan escrius: 
"un pla general d’ell punxant i després faria un primer pla de la taula de mescles per veure com la toca. Això també és per donar una visió més tècnica. 3.Produint música en un estudi o a casa seva, aquí faré plans generals d’ell davant de l’ordinador, i després faré primers plans sobre la pantalla de l’ordinador".


La coneixies? És com el que t'imaginaves o apuntes cap una altra banda?

Per últim, et proposo reprendre el clip de Let's get lost que hem vist a dalt. 
Prova d'imaginar-te la pel.lícula sense so. Pensa en com gravitaria igualment la música sobre el seu rostre quan el veiem tocar, o cantar. En la il.luminació, el contrast i els enquadraments de cada pla.
"He pensat de muntar les imatges amb un so diferent ja que la càmera que tinc no captarà un bon so".
Això m'agrada molt, ja t'ho he dit, però no et conformis amb què l'espectador descobreixi quina música toqui, això seria massa fàcil.
Intentem que l'espectador descobreixi també com és aquest amic teu, que sent en cada moment?
Fixa't en la cara del Chet Baker a 3´06", i contrasta'l-la amb quan era jove. Què sent en aquesta escena?
Endavant, que fa molt bona pinta! 


martes, 20 de marzo de 2012

LA MIRADA FRONTAL /2

Res més semblant a un casting (i això és extensible a totes les entrevistes de feina) que un interrogatori policial. 
En tots dos casos, la llum acostuma a adreçar-se frontalment al "presumpte" (l'aspirant a actor, l'interrogat), mentre que qui té la posició de força (el director de casting, el comissari) queda protegit en la penombra. Són situacions basades forçosament en la desigualtat.

_________

François Truffaut encara era jove quan va rodar el seu primer film, Els quatre-cents cops (1959), i devia percebre la violència intrínseca a la relació de poders que es posava en joc mentre filmava per primeríssima vegada el nen Jean Pierre-Leáud durant un casting (al cap i a la fi, un screen test més sofisticat). 




Segurament, per això va reproduir aquesta mateixa disposició a la pel.lícula per posar en escena l'interrogatori que la psicòloga fa al personatge d'Antoine Doinel, interpretat per Jean Pierre Léaud en el seu debut cinematogràfic.




Per veure l'escena, cliqueu aquí

Resulta fascinant comparar les dues escenes i comprovar que Jean Pierre Léaud sobreactua més en la seqüència documental (quan procurava demostrar el seu aplom) que en la ficció; això ens parla molt bé de quin és el treball d'un director. La comparació també ens permet apreciar millor en quines frases d'aquest diàleg dels "400 cops" Truffaut dirigeix Léaud amb disciplina fèrrea, controlant amb precisió la posició de les mans, la direcció de les seves mirades, l'amplitud de les expressions facials, el ritme i la cadència de les frases i les pauses, i, en contraposició, en quins moments el deixa volar una mica més lliure (la forma d'alçar la mà al final d'una frase, quan el guió previst ja s'havia acabat, ben bé com un punt i final; la velocitat amb què gira el cap com si marqués un punt i seguit: aquests gestos són marca de la casa del petit actor, i l'acompanyaran tota la vida). En les repeticions entre les dues seqüències també podem captar tot el que Truffaut, sàviament, va aprofitar del propi Léaud, pres com un diamant en brut, per a la construcció encarnada del personatge que havia imaginat. 


A 2'16", la psicòloga pregunta a Antonie Doinel: "ja te n'has anat al llit amb alguna noia?", i el nostre protagonista alça la vista, la  mira i somriu. Penseu que aquesta pregunta estava prevista al guió i que Jean Pierre Léaud interpreta aquest somriure i la resposta? O creieu que aquesta era una pregunta sorpresa, i que el somriure de Léaud (a 2'19") és espontani?
La resposta no és senzilla, i això demostra la qualitat de la feina del tàndem Léaud- Truffaut. 


En qualsevol cas, igual que amb Warhol i Hitchcock, les dues escenes dibuixen un '"arc dramàtic" dels personatges. Podeu aturar-vos a pensar quines són les seves estacions, quin seria el catàleg d'emocions que s'hi dibuixen i quins mitjans (expressius, actorals, de guió; tampoc no passeu per alt el muntatge de so en off, amb aquesta "marxa militar" que ens recorda l'amenaça mortal de la disciplina cernint-se sobre el protagonista) s'utilitzen per passar de les unes a les altres.

___________________

Els quatre cents cops acaba, de nou, amb una mirada frontal.
La diferència és que, aquesta vegada, Léaud / Doinel mira directament a càmera. 




Trencava així les convencions del cinema narratiu de l'època, i el dispositiu de l'interrogatori saltava pels aires. 
Les convencions del cinema dramàtic prohibien mirar a l'objectiu, de la mateixa forma que al teatre els actors procuraven sostenir la il.lusió de la quarta paret invisible. Les úniques exepcions eren els actors de vodevil, que justament interpel.laven constantment l'espectador amb les seves bromes (segons la mateixa tradició còmica que, al cinema, seguirien els germans Marx, quan interrompien un gag per adreçar-se al públic, o Woody Allen amb l'sketch de MacLuhan a "Annie Hall"). 
Mirar a càmera en una pel.lícula de ficció ens recorda que estem assistint a una posada en escena, a una fabulació.
Però Chris Marker sempre lamentaria (ho deia a la seva obra mestra "Sans Soleil") que el tabú de la mirada a càmara ens privava de la més bella de les possibilitats del cinema: assistir al creuament de mirades entre el retratat i el retratista, al fluxe de la seva relació, i al simulacre de la seva restitució impossible per l'espectador, en el pla/ contraplà imaginari que s'estableix entre els dos costats de la pantalla.

Truffaut i els seus companys de la nouvelle vague havien après aquest gest subversiu (com ho és tota bellesa veritable) en una pel.lícula de Bergman, "Un estiu amb Mònica" (1953). 


I també havien pogut comprovar el poder dessassossegant d'aquest efecte imprevist a Une partie de campagne (1936), del seu mestre Jean Renoir. 


Una ficció que s'atura i ens mira. Com dient-nos: i ara què? Segueixes tu?

_________________


Anys a venir, Jean Eustache reprendria Jean Pierre Léaud com actor fetitx en una pel.lícula magistral: "La maman et la putain" (1973). 
Si us fixeu en els diàlegs de la majoria de les pel.lícules, veureu que estan rodats per fer un muntatge en pla/ contraplà: la disposició més habitual a tal efecte és ubicar els personatges mirant-se, en direccions confrontades, en un angle de 45º respecte la càmera. 

Per contra, Eustache col.loca els personatges quasi mirant a càmera, encarats.
I aquest encarament no és sols un formalisme, sinó que troba una correspondència emocional. 
En una de les escenes més punyents, Léaud concentra fixament la mirada en l'objectiu, com si no haguessin passat tants anys (o millor dit: com si sí haguessin passat i tots sabéssim, en veure repetit el gest, que són irreversibles), com si els espectadors haguéssim ocupat irreversiblement l'espai de la seva interlocutora. I de sobte, paradoxes imprevistes, la quarta paret no esclata, sinó que ens travessa, i quedem ubicats just enmig de l'escena, asseguts a taula, esdevinguts personatges: així es treballa fins a l'extrem una empatia.
Aquesta escena és modèlica: perquè un mal actor és aquell que intenta fer-nos veure que està borratxo, mentre que el borratxo veritable que ens creuem pel carrer intenta fer-nos creure que està sobri; de la mateixa forma, Léaud no intenta refregar-nos les seves llàgrimes per la cara (com tants d'actors postulant-se pels Oscar), sinó que ell i el cineasta doblen l'aposta i, quan arriba l'hora de plorar, ho faran parapetant-se rere unes ulleres de sol.
I aquesta és una de les causes de la profunditat insòlita d'aquesta escena concebuda com a retrat, en la qual no és l'actor qui ens ho serveix en safata sinó l'espectador qui s'activa i cerca: gràcies a les ulleres fosques, les llàgrimes es veuen més.