miércoles, 21 de marzo de 2012

EL RETRAT: PRIMERES PROPOSTES

Patrícia Juvé Amezcua
IDEA DE L'AUTORETRAT

La meva idea per fer aquest curt sobre l'autoretrat és barrejar imatges gravades en temps present i imatges que ja han estat gravades anteriorment. La protagonista d'aquest vídeo seré jo mateixa i tractarà sobre mi i la música. 
- Per començar, es grava un pla que enfoca la meva habitació, en aquell moment m'acabo de cordar les sabates i vaig cap a la sortida de la cambra; d'aquella manera m'apropo a la càmera. La sensació que dóna és que succeeix al mateix [això no ho entenc], per tant amb la llum del dia que entri a l'habitació o amb l'ajuda d'una petita llum.
- En aquest moment es talla el pla i aparec pentinant-me (com si fos un dia qualsevol de la meva vida). La idea en aquesta escena és apropar la càmera a un tatuatge d'una clau de sol que tinc a l'esquena. La llum d'aquesta escena consisteix en centrar-se al tatuatge, que sigui el que es vegi més clar.
- Tota aquesta situació va sense cap música, només amb el so de fons.
- Així es talla aquest pla i apareix un vídeo d'un festival de hip-hop on vaig participar.
- Sobre aquestes imatges gravades amb anterioritat comença un discurs, el qual vull iniciar parlant sobre que tothom té un hobbie i anant personalitzant aquesta idea fins comentar el món de la música que és el que realment m'agrada.
- Després d'aquest tros del vídeo del festival, la idea és posar una fotografia d'un concurs de cant en el que vaig participar, igualment contuni amb el discurs de fons.
- Aquí hi ha un tall i es torna a passar a les imatges gravades en temps present.
- En aquest pla surto a buscar la guitarra, l'agafo, me la miro, toco un parell de notes; tot enfocat, amb més llum a la guitarra i les mans, per mostrar la passió del moment.
- Després d'aquesta escena es torna a tallar la imatge i es passa a un altre vídeo gravat anteriorment, aquest cas és un festival de final de curs d'un ball que vaig organitzar a uns nens.
- Continua amb una altra  imatge de concurs on vaig cantar o alguna foto del mateix estil.
- Aquí també s'escolta el so del meu discurs sobre la música i acaba comentant un altre cop en espai general les passions de les persones.
- Per finalitzar, es comença amb una altra escena, aquest cop enfocant el tatuatge des de molt a prop, i es va allunyant, amb cap so de fons concret. 

Resposta Isaki

El tema de la passió del moment a partir de la música és el que més m'interessa de la teva proposta, i aposto fort per què el treballis més a fons.
Una qüestió d'estructura: sovint, l'alternança d'imatges del passat i del present, es fa perquè busquem marcar una diferència, per fer-nos veure que el pas del temps ha causat canvis. O al contrari, també podria servir per explicar-nos que estem davant d'una d'una situació que ve de lluny, i que res ni ningú no ha pogut canviar-la. En tots dos casos, tindria un sentit dramàtic i/o narratiu. Això implica una dinàmica dels personatges. 
En canvi, tal i com ho planteges ara mateix, a la teva estructura em fa l'efecte que hi pesa massa l'enumeració de situacions. És una acumulació de fets i situacions que signifiquen tots el mateix: m'agrada la música. Per experiència, aquesta mena de peces acaben tendint a l'estil power point (sobre tot quan dius "una altra imatge de concurs o alguna foto del mateix estil": no s'hi percep una necessitat veritable de muntar una imatge concreta, sinó que parles d'imatges intercanviables, tant li fa una que l'altra; sembla un àlbum de fotos, més que no pas una pel.lícula, on cada imatge ha de tenir un sentit, una funció. 


Perquè no ho treballes amb una estructura més dramàtica? (o dramatúrgica, si prefereixes dir-ne així).
Com podríem treure partit i mostrar amb intensitat aquest moment de passió? 
Segurament, seria millor concentrar-te en una sola situació, o dues, i mirar de treure-li suc.
Per exemple, de totes les que apuntes, em sembla que els moments claus per treballar el retrat poden ser el del tatuatge i el de l'actuació. 
Et llanço aquestes idees disperses, per si alguna et serveix:
a) que d'alguna forma puguéssim saber a quina emoció, a quin moment biogràfic, correspon la cançó. 
b) Treballar el contrast entre la tensió del cos cantant i el repòs de l'esquena quen veiem el tatuatge. Veure, per exemple, com el tatuatge de la clau de sol cobra moviment quan toques la guitarra i com el gest que dóna forma a les notes musicals arranquen amb contraccions de l'esquena.
 "Ne change rien" del cineasta portuguès Pedro Costa, retrat de la cantant i actriu Jeanne Balibar, treballa idees d'aquesta mena.
Aquí hi trobarà un bon muntatge fet a partir de fotogrames de la pel.lícula.
I aquí, a la web de Filmin, la podràs veure on line, en HD, pel preu d'una cervesa i mitja.

.


M'agrada que hagis fet un primer esforç de pensar els efectes que es poden aconseguir mitjançant la llum.
Veuràs en aquestes imatges que, a "Ne change rien", cada pla està treballat amb d'enquadraments composats a partir de clarobscurs: captarem la música a través dels rastres que deixa un rostre? En unes mans? 
Com enquadrem un grup? Quina relació s'estableix entre uns músics i els altres? Qui ocupa el primer terme i qui el fons? Qui el centre i qui els laterals? Com fem percebre l'espectador en un sol pla les mirades i els intercanvis d'idees (sovint sense haver de dir una sola paraula) que hi ha entre els músics?


Només que una llum canviï, canvia el món sencer.





Perquè no busques un referent cinematogràfic que t'agradi (una pel.lícula de ficció, un documental) i l'utilitzem com a punt de partida per saber què és el que estem buscant i quines formes cinematogràfiques utilitzem?
Amb formes cinematogràfiques em refereixo a:
- quines posiciones de càmera, quina mena d'enquadraments
- quin estil de muntatge
- com treballem la llum (això veig que també ho apuntes a l'escena del mirall: m'interessa que ho aprofundeixis; fixa't en pintures i escenes de cine per pensar quina llum fem servir, de quin color, de quina font -natural,artificial- de quina procedència i orientació)

I una recomanació: 
per la mena d'idees que apuntes, em fa l'efecte que pot ser-te molt útil aquesta pel.lícula: "Let's get lost", del gran fotògraf i excel.lent retratista Bruce Weber, dedicada a Chet Baker.



Fixa't en com treballa el retrat del seu rostre; com el muntatge ens mostra el pas del temps sobre el seu rostre; com les situacions que decideix retratar (i la forma de moure la càmera o de deixar-la quieta) estan al servei de l'estat d'ànim que busca transmetre. 
Endavant, seguim treballant, que anirem bé! Ànims!


La següent proposta té molta relació amb l'anterior, per això les penjo juntes:


Aleix Mundo
PROPOSTA


La meva idea sobre el treball del retrat és la següent:
He pensat fer un retrat sobre un meu amic que és music i el retrat le vull fer com a tal. Aquest noi toca amb un grup de heavy,  és dj i produeix musica electrònica i en el treball vull plasmar aquesta diversitat.
El que tinc pensat fer és gravar-lo en tres moments:
1.    Tocant la guitarra amb el grup en un concert, aquí faré plans generals d’ell i també faré primers plans de la guitarra per donar una visió més tècnica.
2.    Punxant en un club o en algun altre lloc i també el faré el mateix  en respecte els plans , faré un pla general d’ell punxant i després faria un primer pla de la taula de mescles per veure com la toca. Això també és per donar una visió més tècnica.
3.    Produint música en un estudi o a casa seva, aquí faré plans generals d’ell davant de l’ordinador, i després faré primers plans sobre la pantalla de l’ordinador.

Fins aquí ho tinc bastant clar. El dubte el tinc a la hora de muntar les imatges a veure  que faig amb el so.
El que havia pensat primer és muntar les imatges amb un  tema produït per ell. ( Després vaig pensar que això potser seria més un videoclip i que això no és el que vols).
L’altre opció que he pensat és  muntar el imatges sense cap mena de so, o sigui fer-mut. Seria fer un retrat sobre un music sense so i que l’espectador s’imagini el que esta fent i quin tipus de musica fa a través de les imatges.
He pensat de muntar les imatges amb un so diferent ja que la Camara que tinc no captarà un bon so.
M’agradaria saber la teva opinió sobre les dos opcions que té esmentat.

Moltes gràcies



Resposta Isaki



M'interessa molt el tema que planteges. De fet, he treballat en diverses peces la idea dels rastres que deixa la música (allò en principi immaterial) sobre els rostres i cossos. 
Per això la idea que més m'agrada és la del rostre mut, sense el so de la música que sona, que t'obligarà a concentrar-te i buscar moments en els quals l'emoció (pot ser l'èxtasi, perquè no, pe`ro potser també el cansament, o l'avorriment, o la ràbia de punxar a les 5 del matí sense que el públic escoloti) aparegui realment en el rostre del teu amic.

Fragment de "Traços/ Traces" (2007)

Per exemple: vaig rodar les imatges anteriors al 2007, retratant diversos cantaors flamencs (els de les fotos són Ginesa Ortega i Miguel Poveda). 
La seva veu no sonava en el muntatge final, la vaig obviar. Serien, per tant, imatges mudes, però en realitat vaig acompanyar-les de la "Música callada", un tema de Frederic Mompou pertanyent a una tradició musical ben diferent.
Els rostres eren polisèmics: qualsevol bon aficionat al flamenc, reconeixeria no només que són cantaors, sinó inclús què és el que estan interpretant, quin pal flamenc. 
Tanmateix, vaig ensenyar aquestes mateixes imatges a uns comissaris d'art belgues: ni per un moment se'ls va acudir que cantaven sinó que varen associar-ho al plor, al crit, a alguna forma de tragèdia, que ells emparentaven amb la tradició de la pintura barroca.  

Tal i com ho expliques, puc imaginar-m'ho molt bé com a plans d'un rostre molt proper, quasi abstracte, cobert pels cabells, i que es va destapant progressivament: treballar el descobriment del rostre. Potser també el pas del contrallum a una llum més favorable. 
Una cineasta que treballa molt bé aquests primers plans fora de context és la portuguesa Teresa Villaverde, directora de "Os mutantes":



Fixa't en els primers plans del clip, en els quals quasi no veiem el fons, i imagina'te´ls més llargs.
En aquesta mateixa pel.lícula, més endavant, hi ha una escena en què aconsegueix que assecar-se els cabells sembli un acte ben inquietant i misteriós.

Aquí fixa't en l'inici i en 3'03".
O fes un cop d'ull a aquesta altra pel.lícula de la Villaverde, per fixar-te en com treballa primer amb el cos, i després amb l'energia de la cançó:



No és el típic estereotip del que entenem per un vídeo clip. Aprofita per demanar-te el perquè; en què se'n diferencia?
Per això mateix, em fa l'efecte que els plans de la part tècnica poden ser contraproduents,  perquè al cap i a la fi, tenen tota la pinta d'acabar servint només com a plans inserts de mans, que ja hem vist mil vegades i que són intercanviables. Si no vols eliminar-los, pensa a treballar com aconseguir que tinguin un valor major i que realment ens descriguin un ofici o una idiosincràsia del personatge.
En aquest sentit, de nou tornen a ser recomanables Pedro Costa i "Ne change rien", que fàcilment pot ser vista com una crònica de la feina diària, de l'artesania, de l'aprenentatge i l'ofici que qualsevol tasca artística requereix molt més aquí i més enllà de la inspiració.
Existeix un precedent, important per Costa, que és el film "Hélas pur moi" de Godard, una de les línies del qual retrata la feina a l'estudi d'un parell de músics. 
I el propi Costa va fer un minuciós retrat de la feina del muntatge cinematogràfic en el seu documental dedicat a la parella de cineastes Straub & Huillet, que tant per la seva intenció com pels recursos, m'ha recordat molt les idees que apuntes quan escrius: 
"un pla general d’ell punxant i després faria un primer pla de la taula de mescles per veure com la toca. Això també és per donar una visió més tècnica. 3.Produint música en un estudi o a casa seva, aquí faré plans generals d’ell davant de l’ordinador, i després faré primers plans sobre la pantalla de l’ordinador".


La coneixies? És com el que t'imaginaves o apuntes cap una altra banda?

Per últim, et proposo reprendre el clip de Let's get lost que hem vist a dalt. 
Prova d'imaginar-te la pel.lícula sense so. Pensa en com gravitaria igualment la música sobre el seu rostre quan el veiem tocar, o cantar. En la il.luminació, el contrast i els enquadraments de cada pla.
"He pensat de muntar les imatges amb un so diferent ja que la càmera que tinc no captarà un bon so".
Això m'agrada molt, ja t'ho he dit, però no et conformis amb què l'espectador descobreixi quina música toqui, això seria massa fàcil.
Intentem que l'espectador descobreixi també com és aquest amic teu, que sent en cada moment?
Fixa't en la cara del Chet Baker a 3´06", i contrasta'l-la amb quan era jove. Què sent en aquesta escena?
Endavant, que fa molt bona pinta! 


No hay comentarios:

Publicar un comentario