martes, 20 de marzo de 2012

PRIMER EXERCICI: EL RETRAT

El retrat. 
Economia de recursos. 
Un enquadrament fixat. Una dona que mira al front. 
___________________

Els screen test són les proves de càmera que es feien als aspirants a actor per estudiar les seves faccions. Els cineastes i directors de fotografia assajaven així com emprar les direccions i les intensitats de la llum per tal de moldejar els volums del rostre, el catàleg de les seves expressions emocionals. Sovint, simplement buscaven estudiar si els actors eren fotogènics (el misteri de la fotogènia es basa en la diferència entre el nostre rostre, vist en viu, i la imatge que projectem a través d'una càmera). En altres ocasions, estudiaven com camuflar un defecte, una papada (elevant la posició de càmera fins a trobar l'angle adient, projectant-hi una ombra), o com subratllar l'aspecte terrorífic d'un actor de gènere (per exemple, per precisar a quina alçada els calia baixar els focus per fer que els pòmuls, el nas i les celles projectessin ombres expressionistes sobre el propi rostre). Sovint, comparaven diferents posicions o es concentraven en un sol enquadrament i un únic rostre per tal de fer-hi un estudi minuciós de les possibilitats de la llum, els objectius i les angulacions de càmera respecte el model. 
Als anys 60, Andy Warhol va rodar una àmplia sèrie de screen tests (d'artistes cèlebres, com Bob Dylan, o d'amics seus més desconeguts pel gran públic). La principal particularitat d'aquestes peces és que, la majoria d'elles, no eren treballs preparatoris per fer cap pel.lícula, sinó que elles mateixes ja eren la pel.lícula en sí.
Warhol hi sostenia el temps de l'enquadrament, de tal forma que el model quedava exposat davant de la càmera al llarg d'uns quants minuts. El resultat són retrats en miniatura, però amb càrrega de profunditat: alguns personatges comencen el retrat garratibats i més tard es relaxen, no és fins més tard que percebem que comencen a ser ells mateixos; altres procuren impostar una possi de comoditat, però els notem inquiets, i al cap d'una estona es deixen anar, com si haguessin perdut la partida; altres estan com al sofà de casa seva, confiats, o pendents de la imatge que projecten i procurant controlar-la, fins al punt que esdevenen intèrprets d'un personatge amb resultats desiguals: la distància entre com s'imaginen i com són percebuts, entre allò que se saben i el que voldrien ser. Tots els "screen tests" són veritables mostres de psicologia en moviment.
Paga la pena comparar aquests retrats espontanis amb un exercici que n'era gairebé contemporani, el de la dramatúrgia extremadament precisa i calculada de "Psicosi" d'Alfred Hitchcock.
I en definitiva, com cal fer davant de tot muntatge en paral.lel, extreure'n similituds i diferències. 
Podeu donar al play als dos vídeos i veure'ls simultàniament.
Funciona molt bé com a doble pantalla: dues formes de retrat que es troben allà on els extrems es toquen i que, amb el contacte, resumeixen una època.



"Edie Sedgwick screen test", Andy Warhol (1964)


"Psycho", Alfred Hitchcock (1960)

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada