jueves, 29 de marzo de 2012

FILMAR ELS AVIS

NOTA GENERAL PER TOTA LA CLASSE

A aquestes alçades de l'assignatura, és fonamental que les propostes ja no es limitin a les idees, sinó que em porteu exemples de com imagineu que seran formalment les vostres peces. Com vaig dir-vos l'altre dia: penseu en pel.lícules que us agraden (segurament, d'entrada en tindreu un record vague, de les formes emprades i de la posada en escena escollida), repasseu-les i mireu perquè us agradaven i què pot ser útil per la vostra peça. 
Podeu fer captures de pantalla amb l'Vlc (mentre mireu la pel.lícula en play, la imatge es captura prement Ctrl / Alt / S).
I quan tingueu diferents captures, podreu començar a explicar-me coses: d'aquesta foto m'interessa la il.luminació lateral; d'aquesta altra, l'enquadrament, amb aquest pla general; d'aquesta altra, la forma d'enquadrar una esquena, o d'ubicar els dos personatges, etc.
És una forma útil d'avançar i de saber que estem parlant de les mateixes coses.


FILMAR LA FAMÍLIA

Proposta de la Judit Crous Sureda

"El protagonista de l’exercici d’elaboració d’un retrat serà el meu avi patern.
Arran de la mort de l’àvia, ara ja fa uns anys, i després d’alguns espants que li han fet prendre consciència de les seves evidents limitacions i la seva avançada edat (84 anys), l’avi desprèn una sorprenent i, a la vegada, inquietant tranquil·litat, calma i serenitat. La sensació que liproporciona pensar i assumir que un ja ho té tot fet en aquesta vida. No és, ni molt menys, passotisme ni resignació. És admetre que hi ha cicles que s’acaben, sense dramatismes ni rendicions, sinó amb una absoluta lucidesa de ment.

D’aquesta forma, el meu petit projecte consistirà en gravar diferents imatges que defineixin tant el caràcter de l’avi, com la situació en la qual es troba i l’entorn que l’envolta: imatges de les seves migdiades al sol, dels seus passejos forçosos recomanats pel doctor, de la ració diària de pastilles que ha de prendre, de la gata que fa anys que l’acompanya, de l’hort (ara ja abandonat), de la llibreta on hi anotava els negocis de les patates, de les mans deformades amb evidents signes d’artrosi, de les gàbies buides dels conills i de les gallines, entre altres. Tot això és el meu avi.

Un altre aspecte que el caracteritza profundament és el silenci, no només per les seves escasses paraules sinó per l'entorn que l'envolta, lluny de sorolls de cotxes i exempt de grans edificacions (viu als afores de la població). D'aquesta forma, al llarg de la gravació intentaré que hi hagi la mínima intervenció de diàlegs, perquè aquest preuat silenci que l'acompanya en nombroses ocasions al llarg del dia també té incidència en el seu estat d'ànim i reflecteix la seva personalitat".


Resposta Isaki

Benvolguda Judit,

gràcies per la proposta. 
Trobo que defineixes bé què és el que busques conceptualment. Ara, el repte és aconseguir donar-li forma i que les idees que expresses tan clarament sobre el paper, arribin a ser igual de clares per a l'espectador del teu retrat.
Per exemple: expliques, i em queda molt clar, de quina forma expressaràs el silenci que envolta el teu avi (recorda, tanmateix, que allò que els urbanites anomenem silenci no deixa de ser una complicada simfonia d'altres sons, i segurament caldrà que els treballis). Quan dius que evitaràs els diàlegs, expresses clarament una idea de posada en escena, i això és el que ara necessitem, i et caldrà seguir desenvolupant.
Per exemple: una de les idees que em semblen més potents de la teva proposta és quan dius que la seva actitud vital no és "de passotisme, ni resignació", sinó una forma de "lucidesa". Com ens ho farem perquè l'espectador també ho entengui així? Aconseguirem que l'espectador que vegi el teu avi prenent pastilles o dormint la migdiada hi capti realment la lucidesa? Sovint, pensem que estem filmant la lucidesa, i els nostres espectadors només hi veuen la fatiga. Cal treballar-ho. Un exemple de mala resolució podria ser el del mal director que filmaria les imatges de forma intercanviable, i després hi afegiria una veu en off que ens expliqués que en realitat estem veient la lucidesa. Però aquest és el gran repte que tens com a realitzadora: aconseguir que tots els conceptes que expliques en el primer paràgraf, s'arribin a captar a través de les formes escollides per filmar els moments que descrius en el segon bloc del text (amb formes vull dir: els enquadraments, el seu tamany i l'angulació de la càmera, els tempos dels plans, els ritmes interns, els moments escollits, i fins i tot, l'acting, perquè fins i tot per abordar un retrat observacional com aquest podem parlar d'interpretació: com a mínim, la que tu crearàs mitjançant l'el.lecció de situacions i el muntatge).

Em portaràs exemples formals?

No ets l'única de la classe que ha pensat filmar algun dels seus avis. 
De fet, és una temàtica molt freqüent en el documental, especialment entre els joves cineastes, fins al punt que filmar els avis quasi ha esdevingut un gènere, i és natural que sigui així, perquè una de les pulsions que mouen el cinema és la de preservar allò que desapareix, de refrenar el pas del temps, i a una determinada edat (que acostuma a coincidir amb la presa de consciència de les possibilitats de la càmera) són els nostres avis les presències de la nostra vida que veiem amb més fragilitat.
Hi ha moltíssimes pel.lícules dedicades a retratar els avis, i no ho dic com una crítica per la falta d'originalitat de la teva proposta (de fet, ni tan sols no crec que l'originalitat sigui un valor estètic: l'art no és una cursa de carreres, per això no es tracta d'arribar primer, sinó, en tot cas, d'intentar fer-ho millor), sinó per recordar-te que, afortunadament, tens centenars d'exemples, tant documentals com pel.lícules de ficció, que pots fer servir per pensar com vols fer la teva peça. Sovint, definir-nos respecte les feines alienes és també una forma d'anar trobant la nostra pròpia personalitat,.

Les imatges, tan físiques, que descrius, m'han recordat les pel.lícules de Naomi Kawase.
Kawase ha filmat la seva àvia, amb gran sensibilitat, en moltes d'elles.
Podeu veure'n un tastet aquí. 
I aquí no es tracta del seu avi, pero sí d'un avi (un reconegut fotògraf) en tràngol de morir. 
I molt especialment, us recomano que veieu aquesta fragments de, Tarachime, una pel.lícula en què es concentra en captar "el tema de la família a partir del naixement, la vida i la mort": el naixement del seu primer fill i els últims anys de la seva àvia. 
En aquest cas, la relació amb la seva iaia és cabdal per entendre Kawase, que va ser abandonada pels seus pares i va ser adoptada per l'àvia, tal i com explica a "Kya Ka Ra Ba A", una de les pel.lícules que van donarla a conèixer internacionalment.
I tampoc no us perdeu "Katatsumori", que és justament, un retrat de la seva vida quotidiana amb l'àvia, en el qual hi ha molts moments que em semblen similars al que planteges. 
Fixeu-vos que, a totes aquestes pel.lícules, Kawase treballa a partir dels contrastos: 
les imatges de la pell anciana sempre troben el contrapunt (en una escena propera, abans o després) de les pells joves; els moments de placidesa i felicitat es juxtaposen amb escenes de tensió o dolor. 
Els silencis amb les paraules, o fins i tot amb els crits.









Així, descobrim que, en el cinema, fins i tot les imatges filmades com un diari personal poden formalitzar-se en una estructura,  d'una ordenació i d'uns criteris que trascendeixen l'atzar. 

A continuació, un exemple que no pot ser més diferent:.
a França, als anys 80, varen dedicar una sèrie de televisió als retrats dels avis de diversos cineastes.
Un dels directors convocats fou (novament, ja veieu que el tinc com a referent de capçalera) Jean Eustache. L'episodi que va rodar es deia "Odette Robert" (el nom de la seva àvia), que més tard cobraria forma de pel.lícula: "Numéro Zero"
La pel.lícula està rodada en "temps real": és a dir, la durada del film (unes quatre hores) és la mateixa que el temps de filmació. En aquella època no hi havia mitjans digitals, sinó que calia rodar amb rotllos de pel.lícula que duraven deu minuts i escaig. Per tant, el dispostiu que Eustache va concebre consistia a rodar amb dues càmeres que s'alternaven, com en una cursa de relleus. Quan la pel.lícula de la càmera 1 s'havia acabat, començava a rodar la segona. I així successivament. 
L'argument de la pel.lícula, llegit en una sinopsis, podria convidar a l'equívoc i donar a entendre que estem davant d'una superproduccció: dues guerres mundials, un relat que travessa el segle XX de punta a punta, farcit de drames personals. A la pràctica, tota aquesta gran història ens és narrada per Odette Robert al llarg d'una conversa amb el seu nét, el cineasta, en una sola habitació, davant d'una taula. De passada, descobrireu que el recurs de les ulleres de sol, en el cinema d'Eustache (el vàrem veure a La Maman et la putain), tenia sòlides arrels autobiogràfiques. 
Una història íntima que alhora és la història d'un segle, i al mateix temps, la crònica en viu i en directe de com un nét i una iaia es ventilen, en plans quasi fixes, una ampolla de whisky sencera i acaben bebent-se fins i tot el líquid desfet dels glaçons: una bona imatge per descriure la tècnica de treball d'Eustache, que no és altra que apostar per una forma concreta i apurar-ne les possibilitats fins a la darrera gota.








  

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada