jueves, 29 de marzo de 2012

LA BOGERIA

Proposta de l'Omar Sánchez

T'adjunto amb aquest correu el guió literari del meu autoretrat.


Jo vull fer un autoretrat de mi mateix. Mostrar com és un dia de la meva vida cotidiana, i quins són els meus principals hobbies, o entreteniments. La meva idea era gravar una veu en off, que és l'arxiu que t'adjunto amb aquest mail (està escrit, no gravat), i a mesura que vaig parlant, apareixeran imatges del que estic dient. El tractament del so serà una mescla del so ambient de càmera, amb música de fons.
He triat aquest tema perquè el considero un tema molt fàcil de realitzar. El que vull mostrar, és que no tots els joves d'avui dia són com ens mostren molts mass media, molts estudiem, treballem, tenim inquietuds, aficions, somnis, i volem arribar a fer alguna cosa important en la vida, tot i que l'actual situació no ens permeti somiar més del compte.
La meva idea principal era una altra, en realitat era una bojeria. Volia fer un autoretrat d'un esquizofrènic amb doble personalitat que el truquen per una entrevista de feina. A priori sembla una persona normal, molt benvestida, amb el seu traje d'Emilio Tucci, però durant el transcurs de l'entrevista ell comença a desvariar. En un principi comença a parlar ambell mateix, amb aquest gest descol·loca al tribunal que li fa l'entrevista, més tard  s'acaba fent un embolic, comença discutir amb el seu alter ego i la cosa acaba en baralla. Tot això fent una crítica alssistemes precaris que es veuen sotmesos molts treballadors avui dia. Elles torna boig degut a la merda de contracte que li ofereixen i les pèssimes condicions laborals. El seu alter-ego és el que l'incita a no acceptar, no para de punxar-lo dient, que si accepta s'esta rebaixant, quees caga a les calces si firma aquest contracte, que perdrà la dignitat,però per altra banda l'home necessita la feina, ja que està a punt de que el banc li tregui la casa i el cotxe per impagament.Era un tema molt interessant, però m'hagués portat molta feina, i crec que no tinc recursos suficients, ja sigui càmera, actors, etc etc. per poder realitzar-lo bé, així que em quedo amb el meu autorretrat, aquesta idea la guardaré per si algún dia tinc la oportunitat de comptar amb bons recursos.
Ja em diràs quelcom, si et sembla bé la meva idea començaré a fer el guió tècnic!
Gràcies per la teva atenció.


Resposta de l'Isaki

Hola Omar!
Disculpa el retard a respondre't.
La veritat és que a mi, amb diferència, m'agrada molt més la segona idea, la que descrius com una bogeria.
Perquè?
Les raons són evidents: imagina'm com un espectador més, i abstreu-te dels mitjans al nostre abast. 
A qualsevol espectador que li expliquis si vol veure la història d'un esquizofrènic que va a demanar feina, o la història d'un jove normal i corrent, no dubtarà ni un segon a triar la primera, és evident que sona molt més interessant.




"The interview", Harun Farocki (2006)


Per tant, ara que ja ens has posat el caramel a la boca, em temo molt que ja no pots tirar-te enrera, o et quedaràs sense audiència. 
No et preocupis per la manca de recursos. 
Tenim una bona càmera, un bon equip de muntatge i, a sobre, em tens a mi per ajudar-te. Què més pots demanar? ;) 
Podem pensar estratègies per compensar la mancança de bons actors i mirar de treure´n partit: que no sigui una limitació, sinó un recurs que jugui a favor nostre. En aquest aspecte, potser convé fer un "casting" d'actors naturals, gent sense experiència (però que tampoc no tindran tics d'actors amateurs de teatre de pastorets, que dificultarien tant el registre realista amb el que entenc que vols treballar). I podem pensar formes de rodar per exprimir-ho a partir de posades en situació que permetin improvisar. Potser podem treballar amb un guió elaborat, completament escrit, i fer-lo servir com una estructura dramàtica sòlida a partir de la qual improvisem les paraules concretes que diu cadascun d'ells: fer servir la dramatúrgia com a trampolí i, alhora, com a xarxa de seguretat. I en el rodatge, aprofitar les pautes escrites per improvisar a partir d'elles. 

La teva expicació m'ha recordat molt una pel.lícula esplèndida de l'alemany Harun Farocki, dedicada precisament a l'increïble món de les entrevistes de feina.
Es diu "The interview", i podeu trobar-la aquí. 
MOLT RECOMENABLE!











Veuràs que els personatges no són esquizofrènics (ni tan sols actors, aquesta vessant professionalitzada de l'esquizofrènia!). Però que els resultats són tan punyents com si ho fossin.
La posada en escena del cineasta es dedica a evidenciar, a partir de la repetició de formes i situacions, tota la tramoia (veritable posada en escena!) implícita en les entrevistes de treball. El "guió" és pur Kafka. I la música de western, descontextualitzada, hi afegeix un punt d'ironia i d'humor que ens permet sobreviure al visionat d'aquesta misèria que és la nostra vida contemporània. 
I fixa't com, de cadascun dels personatges filmats, n'extreu un veritable retrat psicològic, emocional: a vegades, basat en l'el.lecció de les paraules, en el to i la forma de dir-les, en d'altres casos mitjançant una mirada, la relació de poder entre uns i altres, o per la forma de caminar entrant a la sala. 

Com ho veus? Et serveix d'alguna cosa treballar a partir d'aquest registre pensant en un guió?








No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada