lunes, 9 de abril de 2012

RETRAT PERFORMATIU

Proposta de la Montse Pibernat

M'agradaria, si és possible, que hi donessis un cop d'ull per tal de veure si és realitzable o no, ja que tinc els meus dubtes. De primer ho vaig concebre com un possible curt i a vegades només ho veig com una performance.
(...)
En primer lloc, s'ha de dir, que la idea no és meva, sinó que em va venir rellegint un llibre que parla sobre la filosofia de Gilles Deleuze. De fet, és una idea referida a una imatge que ja coneixíem molts de nosaltres quan érem petits, i que a mi sempre m'havia fascinat: la pantera rosa pintava la paret que hi ha havia darrera d'ella per poder passar totalment inadvertida.

La idea d'aquest retrat seria, en realitat, com una mena d'antiretrat, per dir-ho d'alguna manera. La persona escollida serà una noia jove de 29 anys. No dirà res en cap moment al llarg del curt. Sabrem ben poca cosa d'ella: el mateix que podríem saber observant una persona pel carrer o esperant l'autobús. No interessa saber res del seu ésser, ja que tota aquesta mena d'informació (com em dic, d'on sóc, a què em dedico ...), l'únic que fa és empresonar la vida, condicionar els seus espectadors, per al final no acabar sabent res d'interessant. No intentarà arrelar la seva identitat per arribar als futurs espectadors, sinó que farà com la pantera rosa per tal de fer-se invisible e impersonal. Un cop la noia s'hagi fos, podrà alliberar-se a través de la música i el ball. Seguirem sense saber res d'ella, perquè ja no fa falta, perquè la vida ja circula per dins seu una vegada ha abandonat el seu terreny habitual. La “coneixerem” només a través del seu ball.

PROJECTE DE GUIÓ

Gènere: no sé com definir-ho. No té dramatisme, però tindrà un to seriós. El que està clar és que no ha ser una comèdia.
Lloc: Una habitació impersonal. De fet, no es veurà massa cosa, ja que la càmera enfocarà en tot moment a una noia asseguda davant d'una taula. No coneixerem en cap moment el seu nom. Tampoc parlarà. El poc que coneixerem d'ella serà a través dels seus escrits. Hi haurà una música tranquil·la de fons no massa alta.

La càmera estarà situada frontalment enfocant mig cos de la noia jove i filmarà un pla fix d'aquest. Està fumant i mirant a la càmera. Al cap d'una estona (potser un minut com a molt), es posa a escriure en un paper una frase. Aixeca el paper i ens mostra el que ha escrit:

Estic aquí per fer de model. El model d'un retrat.”

Un cop l'ha mostrat el temps suficient perquè l'espectador el pugui llegir, el deixa anar i a continuació torna a escriure en un altre paper. Un cop ha acabat, de nou ens mostra el que ha escrit:

Podria començar dient-vos com en dic, quina edat tinc, a on visc,
a què em dedico, i moltes altres coses que no interessarien a ningú,
llevat dels meus amics i la meva família. “

Transcorregut el temps suficient, deixarà anar el paper i tornarà a escriure l'últim missatge:

Faré que el món es torni blanc, per fer-me imperceptible, i així esdevenir món.“

A partir d'aquest moment, la noia sense nom s'aixecarà de la cadira i es situarà a prop de la taula. La càmera enfocarà tot el seu cos i filmarà de nou en un pla fix, mentre es va traient la faldilla, les sabates i el jersei, i tot d'un plegat ens quedarà vestida de blanc, ja que al dessota portarà unes mitges blanques i un jersei de coll alt blanc.

Se n'anirà. Hi haurà un fora de camp, però la càmera continuarà quieta enfocant l'espai on estava abans i el munt de roba que ha deixat a terra. La noia tornarà amb uns estris (una diadema, uns guants, un turbant, una barra de pintura i un mirall) a les mans. Els deixarà al cim de la taula, i aquest cop, agafarà la cadira que hi havia darrera d'ella i es col·locarà en un primer pla asseguda a la cadira.

Es posarà una diadema blanca, i tot seguit, començarà a pintar-se tota la cara de color blanc (amb l'ajut d'un mirall en els últims retocs). La càmera filmarà tot el procés des del mateix angle frontal. Un cop s'ha acabat de pintar tota la cara, es posarà el turbant de color blanc, que cobrirà tots els seus cabells, i els guants, també blancs.

S'aixecarà per situar-se davant d'una paret blanca. La música que sonava fins ara s´aturarà, i de cop i volta sonarà una música més forta a un volum més alt (serà una peça de rock and roll), i la noia es posarà a ballar davant de la paret blanca.

Un focus de llum degudament situat farà que la seva ombra es projecti sobre la paret blanca mentre el cos de la noia desapareix de l´escena. La càmera anirà filmant la seva ombra mentre va ballant. Quan porti un parell de minuts ballant com a molt (no crec que sigui convenient allargar-ho massa), m'agradaria que la seva ombra, en els últims segons, també s'anés fonent fins a desaparèixer del tot.

I per no tallar la música d'una manera sobtada, quan la seva ombra hagi desaparegut, començarien a sortir els títols de crèdit, fent coincidir l'últim títol de crèdit amb el final de la cançó.
-------------------------------------------------------------
Del curts de Cinématon de Gerard Courant que vas penjar al bloc, n'he agafat dues idees. La noia fumarà al començament del curt. Crec que serà una petita ajuda per tal de contenir una mica els nervis de l'actriu (coneixent, sobrada-ment, que li encanta fumar) i, així doncs, poder mirar la càmera amb una actitud desafiant. I, sobretot, el fet de crear una determinada nebulosa amb el fum del cigar m'agrada. Crec que pot ajudar a crear una certa intriga.
L'altra idea que he agafat d'un altre curt és que la persona retratada s'expressarà a través d'unes anotacions que farà en un paper. Aquest mitjà pot ajudar a reforçar la idea de la distància, de saber el menys possible d'aquesta persona i de reforçar, alhora, un cert misteri.

Sonaran dues músiques al llarg del curt: la primera serà una música tranquil·la i trista alhora. Podria molt ben ser una peça de Elliott Smith, ja que té uns temes molts bons i la seva veu i el seu to et porten cap a la melancolia. Aquesta música reforçaria la idea que la noia està empresonada.
L'altra peça musical tindrà molta més importància, ja que serà el mitjà d'expressió de la noia. Encara no estic segura: estic dubtant entra triar un tema de Les savy fav, The white stripes o The black keys.
El canvi musical tant sobtat servirà per expressar que hi ha una interrupció important en el desenvolupament de la història.
Com que vas insistir que penséssim referents cinematogràfics, un que em ve al cap i que expressa d'una manera rotunda aquesta idea és la pel·lícula de Haneke, Funny games: el pas de la música clàssica a la música de John Zorn posiciona als espectadors. Els està dient que el que estan a punt de veure no és precisament un cap de setmana de relax. Aconsegueix posar els pèls de punta. (Bé, no pretenc pas això, tan sols marcar un canvi).

L'altre referent cinematogràfic és Érase una vez América de Sergio Leone. La cara angelical de Deborah reflectida al mirall queda mig empastifada a mida que es va traient la pintura de blanc del seu rostre, mentre rep la visita inesperada de Robert de Niro. La seva bellesa se'ns mostra gairebé intacta. El pas dels temps no sembla no haver deixat cap empremta en el seu rostre, però, en canvi, les restes de pintura que s'exposen a la seva cara durant uns llargs segons, podrien molt ben ser una metàfora per mostrar-nos un estat anímic molt baix. Veiem que per aconseguir els seus somnis ha hagut de renunciar i alhora acceptar moltes altres coses. En el meu cas, la intenció serà ben diferent, ja que l'acte de pintar es farà amb energia (i una certa alegria solapada), pel que vindrà més tard. Són dos actes ben diferents, però no he pogut evitar pensar-hi i tornar-ho a veure de nou. La idea de filmar la seva cara a través del mirall no sé si és complicada, però en questa pel·lícula m'agrada molt.

(...) En un principi, em vaig animar molt pensant que podia ser una bona idea i que no era pas massa difícil de fer. A mida que han anat passant els dies m'he anat desanimant una mica, ja que, així com hi ha curts que són molt senzills i que alhora són molt acceptables, tinc por, si l'acabo fent, que per la meva manca de coneixements tècnics en el moment de filmar, tot plegat esdevingui un curt poc entenedor, i en pitjor dels casos, pretensiós.

Gràcies de nou i fins divendres,

Resposta Isaki

Hola Montse, 
gràcies pel mail i per la feina! És un gust obrir un mail de la universitat i trobar-hi feina feta. 
La idea em sembla molt pertinent, i a més, encara un registre (el performatiu) del qual no hem tingut encara ocasió de parlar-ne a classe, però que ofereix moltes possibilitats a l'hora de fer un retrat com els que ens plantegem.
Per tant, endavant!
M'interessa molt que desenvolupis el treball dels següents temes, que ja estan presents en la teva proposta:

- relació de figura i fons
- el camaleonisme (el mateix rostre inexpressiu, o el cos blanc, pot dir-nos coses diferents -aparèixer o desaparèixer, remarcar uns estats d'ànims o d'altres- en funció de l'entorn i del context)
- els ritmes i temps interns de cada acció. Us caldrà dedicar-hi un temps als assajos. 
- em pregunto, per altra banda, sobre la necessitat dels textos que proposes. Quin d'ells creus que són redundants amb el que veurem en la imatge i quins aporten realment un valor poètic? Quins canvien la significació del que estem veient?

Podries penjar-nos o enviar-me alguns fotogrames de les pel.lícules que poses com exemples?
Així podrem compartir els referents entre tots. T'avanço que em semblen molt bons referents, oportuns pel que proposes. Igualment pel que fa a la música: caldrà fer un guió previ per veure a quin moment de la peça correspon cada cançó, cada estta d'ànim. Tots els músics que planteges m'agraden molt (ara estic molt enganxat amb In between the bars), però per sort, no es tracta d'això, sinó de pensar en la pertinença dels temes respecte el retrat. 

Us penjo alguns vídeos de la tradició performativa per veure si encaixen amb el que imagines, o potser serveixin com a contraexemples, mostres d'allò que volem evitar.


Yoko Ono, "Fly"

Yoko Ono, "Four"

Jym Davis, "White space"
Hi ha algunes idees (rostre neutre, pintura) que treballen el mateix que tu. El blanc i l'estètica.

Marina Abramovic, "How we in the Balkan kill rats" 

Marina Abramovic. "Balkan baroque".

Marina Abramovic, "Balkan erotic epic"

Dues peces de la performer més coneguda del món, on els fons neutres, el rostre inexpressiu i la poètica dels cossos trets de context serveixen per parlar del món contemporani. 


Marina Abramovic, "Art must be beatiful"
Mínims elements, evolució dramàtica. Canvis d'estat d'ànim, recorregut emocional.

Olivier de Sagazan, "Transfiguration"
Un sol espai, un sol personatge i un fons. Transformació extrema de les emocions encarnades.



No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada