aquí us penjo les notes. No són numèriques: mentre pugui evitar-ho, preferiria no haver d'entrar en precisions que em semblen exagerades en qüestions tan poc precises com la creativitat.
Tots aquells que no heu presentat la feina constareu com "no presentats".
Recordeu que les actes es tanquen la primera setmana de juliol i que, per tant, encara teniu un marge de temps per enviar-me els vostres exercicis.
Per tal de poder fer l'avaluació del curs, si us plau. envieu-me tots per mail els vostres noms amb els títols dels treballs finals que vam veure divendres.
Si encara no els heu pogut presentar, podeu fer-me'ls enviar mitjançant qualsevol web que admeti arxius de cert pes (tipus yousendit o dropbox).
El visionat dels vostres treballs és imprescindible per poder-vos avaluar.
Per exportar un vídeo des del final cut, i poder tenir el vostre muntatge com una peça visible més enllà del programa, us cal fer el següent:
quan tingueu el projecte obert, us heu de col.locar sobre el time line amb els planos i marcar "i" (in) al principi i "o" (out) al final, per tal de sel.leccionar el curt sencer.
Una vegada fet això, aneu a la pestanya "file", i cap a la meitat veure que diu "export": obriu això, i aneu a "using quick time conversion". Marcant això podeu exportar el curt en forma de vídeo de diferents formats.
Dins de "using quick time conversion", abans de prémer "save", podeu entrar a "options" i decidir amb quin tipus de compressió voleu passar-ho i amb quina qualitat d'imatge.
Cal escollir-ho en funció de com hagis rodat. Per la majoria de grups de la classe, la millor opció és:
A continuació, trobareu alguns story boards fets per alguns estudiants de cursos d'altres universitats on he donat classes. En concret, són feines d'estudiants de comunicació àudio-visual, de curtmetratges que realment es van dur a terme. Recordeu que es tracta de material privat, confidencial.
Veureu que no es tracta de fer concursos de dibuix, sinó que l'story board és una eina utilitària.
Ha de servir per ordenar les idees del director i transmetre-les a l'equip.
Us ho penjo perquè ho tingueu com a referència, i amb l'esperança d'estimular un lleuger esperit competitiu en la seva acepció més sana.
Us destaco aquest model de guió tècnic, que ens pot servir de referència pels vostres treballs.
Aquí sota us adjunto el desglossament de planificació de les mateixes seqüències de Los condenados que heu pogut llegir en el post anterior.
Acostumen a ser feines consecutives (també poden ser simultànies): normalment, un director parteix del guió escrit, i procura donar-li forma visual amb aquests desglossaments, que descriuen pla per pla com serà el rodatge.
Veureu que, en aquest cas, no hi ha story, però les numeracions de la columna "notes" corresponen a les òptiques que faríem servir en cada pla (això ho havíem establert fent les localitzacions, buscant cada enquadrament).
Tota aquesta feina prèvia és fonamental per coordinar els equips tècnics, poder fer un pla de rodatge en funció de la quantitat de plans que cal fer i preveure totes les necessitats.
A partir d'ara, m'interessa que comenceu a presentar els treballs i les idees seguint els formats dels documents que s'acostumen a fer servir en l'àmbit àudio-visual professional.
Existeixen diverses formes d'escriure i presentar un guió, però el més habitual és treballar a partir d'unes pautes que han esdevingut estàndard.
Les eines de treball que més es fan servir són:
- story line (resum de la pel.lícula en dues o tres línies)
- la sinopsis (síntesi de la pel.lícula amb una extensió que acostuma a anar des d'unes línies fins a les cinc pàgines, en funció de les necessitats del destinatari- un productor, una televisió, un financer, l'equip tècnic, etc)
- el guió literari
- el guió tècnic
- story board
Per aclarir aquests conceptes, us recomano que entreu en aquest enllaç.
Aquí sota us poso un exemple de guió literari. Correspon a la pel.lícula "Los condenados" (2009).
M'agradaria, si és possible, que hi donessis un cop d'ull per tal de veure si és realitzable o no, ja que tinc els meus dubtes. De primer ho vaig concebre com un possible curt i a vegades només ho veig com una performance.
(...)
En primer lloc, s'ha de dir, que la idea no és meva, sinó que em va venir rellegint un llibre que parla sobre la filosofia de Gilles Deleuze. De fet, és una idea referida a una imatge que ja coneixíem molts de nosaltres quan érem petits, i que a mi sempre m'havia fascinat: la pantera rosa pintava la paret que hi ha havia darrera d'ella per poder passar totalment inadvertida.
La idea d'aquest retrat seria, en realitat, com una mena d'antiretrat, per dir-ho d'alguna manera. La persona escollida serà una noia jove de 29 anys. No dirà res en cap moment al llarg del curt. Sabrem ben poca cosa d'ella: el mateix que podríem saber observant una persona pel carrer o esperant l'autobús. No interessa saber res del seu ésser, ja que tota aquesta mena d'informació (com em dic, d'on sóc, a què em dedico ...), l'únic que fa és empresonar la vida, condicionar els seus espectadors, per al final no acabar sabent res d'interessant. No intentarà arrelar la seva identitat per arribar als futurs espectadors, sinó que farà com la pantera rosa per tal de fer-se invisible e impersonal. Un cop la noia s'hagi fos, podrà alliberar-se a través de la música i el ball. Seguirem sense saber res d'ella, perquè ja no fa falta, perquè la vida ja circula per dins seu una vegada ha abandonat el seu terreny habitual. La “coneixerem” només a través del seu ball.
PROJECTE DE GUIÓ
Gènere: no sé com definir-ho. No té dramatisme, però tindrà un to seriós. El que està clar és que no ha ser una comèdia.
Lloc: Una habitació impersonal. De fet, no es veurà massa cosa, ja que la càmera enfocarà en tot moment a una noia asseguda davant d'una taula. No coneixerem en cap moment el seu nom. Tampoc parlarà. El poc que coneixerem d'ella serà a través dels seus escrits. Hi haurà una música tranquil·la de fons no massa alta.
La càmera estarà situada frontalment enfocant mig cos de la noia jove i filmarà un pla fix d'aquest. Està fumant i mirant a la càmera. Al cap d'una estona (potser un minut com a molt), es posa a escriure en un paper una frase. Aixeca el paper i ens mostra el que ha escrit:
“Estic aquí per fer de model. El model d'un retrat.”
Un cop l'ha mostrat el temps suficient perquè l'espectador el pugui llegir, el deixa anar i a continuació torna a escriure en un altre paper. Un cop ha acabat, de nou ens mostra el que ha escrit:
“Podria començar dient-vos com en dic, quina edat tinc, a on visc,
a què em dedico, i moltes altres coses que no interessarien a ningú,
llevat dels meus amics i la meva família. “
Transcorregut el temps suficient, deixarà anar el paper i tornarà a escriure l'últim missatge:
“Faré que el món es torni blanc, per fer-me imperceptible, i així esdevenir món.“
A partir d'aquest moment, la noia sense nom s'aixecarà de la cadira i es situarà a prop de la taula. La càmera enfocarà tot el seu cos i filmarà de nou en un pla fix, mentre es va traient la faldilla, les sabates i el jersei, i tot d'un plegat ens quedarà vestida de blanc, ja que al dessota portarà unes mitges blanques i un jersei de coll alt blanc.
Se n'anirà. Hi haurà un fora de camp, però la càmera continuarà quieta enfocant l'espai on estava abans i el munt de roba que ha deixat a terra. La noia tornarà amb uns estris (una diadema, uns guants, un turbant, una barra de pintura i un mirall) a les mans. Els deixarà al cim de la taula, i aquest cop, agafarà la cadira que hi havia darrera d'ella i es col·locarà en un primer pla asseguda a la cadira.
Es posarà una diadema blanca, i tot seguit, començarà a pintar-se tota la cara de color blanc (amb l'ajut d'un mirall en els últims retocs). La càmera filmarà tot el procés des del mateix angle frontal. Un cop s'ha acabat de pintar tota la cara, es posarà el turbant de color blanc, que cobrirà tots els seus cabells, i els guants, també blancs.
S'aixecarà per situar-se davant d'una paret blanca. La música que sonava fins ara s´aturarà, i de cop i volta sonarà una música més forta a un volum més alt (serà una peça de rock and roll), i la noia es posarà a ballar davant de la paret blanca.
Un focus de llum degudament situat farà que la seva ombra es projecti sobre la paret blanca mentre el cos de la noia desapareix de l´escena. La càmera anirà filmant la seva ombra mentre va ballant. Quan porti un parell de minuts ballant com a molt (no crec que sigui convenient allargar-ho massa), m'agradaria que la seva ombra, en els últims segons, també s'anés fonent fins a desaparèixer del tot.
I per no tallar la música d'una manera sobtada, quan la seva ombra hagi desaparegut, començarien a sortir els títols de crèdit, fent coincidir l'últim títol de crèdit amb el final de la cançó.
Del curts de Cinématon de Gerard Courant que vas penjar al bloc, n'he agafat dues idees. La noia fumarà al començament del curt. Crec que serà una petita ajuda per tal de contenir una mica els nervis de l'actriu (coneixent, sobrada-ment, que li encanta fumar) i, així doncs, poder mirar la càmera amb una actitud desafiant. I, sobretot, el fet de crear una determinada nebulosa amb el fum del cigar m'agrada. Crec que pot ajudar a crear una certa intriga.
L'altra idea que he agafat d'un altre curt és que la persona retratada s'expressarà a través d'unes anotacions que farà en un paper. Aquest mitjà pot ajudar a reforçar la idea de la distància, de saber el menys possible d'aquesta persona i de reforçar, alhora, un cert misteri.
Sonaran dues músiques al llarg del curt: la primera serà una música tranquil·la i trista alhora. Podria molt ben ser una peça de Elliott Smith, ja que té uns temes molts bons i la seva veu i el seu to et porten cap a la melancolia. Aquesta música reforçaria la idea que la noia està empresonada.
L'altra peça musical tindrà molta més importància, ja que serà el mitjà d'expressió de la noia. Encara no estic segura: estic dubtant entra triar un tema de Les savy fav, The white stripes o The black keys.
El canvi musical tant sobtat servirà per expressar que hi ha una interrupció important en el desenvolupament de la història.
Com que vas insistir que penséssim referents cinematogràfics, un que em ve al cap i que expressa d'una manera rotunda aquesta idea és la pel·lícula de Haneke, Funny games: el pas de la música clàssica a la música de John Zorn posiciona als espectadors. Els està dient que el que estan a punt de veure no és precisament un cap de setmana de relax. Aconsegueix posar els pèls de punta. (Bé, no pretenc pas això, tan sols marcar un canvi).
L'altre referent cinematogràfic és Érase una vez América de Sergio Leone. La cara angelical de Deborah reflectida al mirall queda mig empastifada a mida que es va traient la pintura de blanc del seu rostre, mentre rep la visita inesperada de Robert de Niro. La seva bellesa se'ns mostra gairebé intacta. El pas dels temps no sembla no haver deixat cap empremta en el seu rostre, però, en canvi, les restes de pintura que s'exposen a la seva cara durant uns llargs segons, podrien molt ben ser una metàfora per mostrar-nos un estat anímic molt baix. Veiem que per aconseguir els seus somnis ha hagut de renunciar i alhora acceptar moltes altres coses. En el meu cas, la intenció serà ben diferent, ja que l'acte de pintar es farà amb energia (i una certa alegria solapada), pel que vindrà més tard. Són dos actes ben diferents, però no he pogut evitar pensar-hi i tornar-ho a veure de nou. La idea de filmar la seva cara a través del mirall no sé si és complicada, però en questa pel·lícula m'agrada molt.
(...) En un principi, em vaig animar molt pensant que podia ser una bona idea i que no era pas massa difícil de fer. A mida que han anat passant els dies m'he anat desanimant una mica, ja que, així com hi ha curts que són molt senzills i que alhora són molt acceptables, tinc por, si l'acabo fent, que per la meva manca de coneixements tècnics en el moment de filmar, tot plegat esdevingui un curt poc entenedor, i en pitjor dels casos, pretensiós.
Gràcies de nou i fins divendres,
Resposta Isaki
Hola Montse,
gràcies pel mail i per la feina! És un gust obrir un mail de la universitat i trobar-hi feina feta.
La idea em sembla molt pertinent, i a més, encara un registre (el performatiu) del qual no hem tingut encara ocasió de parlar-ne a classe, però que ofereix moltes possibilitats a l'hora de fer un retrat com els que ens plantegem.
Per tant, endavant!
M'interessa molt que desenvolupis el treball dels següents temes, que ja estan presents en la teva proposta:
- relació de figura i fons
- el camaleonisme (el mateix rostre inexpressiu, o el cos blanc, pot dir-nos coses diferents -aparèixer o desaparèixer, remarcar uns estats d'ànims o d'altres- en funció de l'entorn i del context)
- els ritmes i temps interns de cada acció. Us caldrà dedicar-hi un temps als assajos.
- em pregunto, per altra banda, sobre la necessitat dels textos que proposes. Quin d'ells creus que són redundants amb el que veurem en la imatge i quins aporten realment un valor poètic? Quins canvien la significació del que estem veient?
Podries penjar-nos o enviar-me alguns fotogrames de les pel.lícules que poses com exemples?
Així podrem compartir els referents entre tots. T'avanço que em semblen molt bons referents, oportuns pel que proposes. Igualment pel que fa a la música: caldrà fer un guió previ per veure a quin moment de la peça correspon cada cançó, cada estta d'ànim. Tots els músics que planteges m'agraden molt (ara estic molt enganxat amb In between the bars), però per sort, no es tracta d'això, sinó de pensar en la pertinença dels temes respecte el retrat.
Us penjo alguns vídeos de la tradició performativa per veure si encaixen amb el que imagines, o potser serveixin com a contraexemples, mostres d'allò que volem evitar.
Yoko Ono, "Fly"
Yoko Ono, "Four"
Jym Davis, "White space"
Hi ha algunes idees (rostre neutre, pintura) que treballen el mateix que tu. El blanc i l'estètica.
Marina Abramovic, "How we in the Balkan kill rats"
Marina Abramovic. "Balkan baroque".
Marina Abramovic, "Balkan erotic epic"
Dues peces de la performer més coneguda del món, on els fons neutres, el rostre inexpressiu i la poètica dels cossos trets de context serveixen per parlar del món contemporani.
Marina Abramovic, "Art must be beatiful" Mínims elements, evolució dramàtica. Canvis d'estat d'ànim, recorregut emocional.
Olivier de Sagazan, "Transfiguration"
Un sol espai, un sol personatge i un fons. Transformació extrema de les emocions encarnades.
T'adjunto amb aquest correu el guió literari del meu autoretrat.
Jo vull fer un autoretrat de mi mateix. Mostrar com és un dia de la meva vida cotidiana, i quins són els meus principals hobbies, o entreteniments. La meva idea era gravar una veu en off, que és l'arxiu que t'adjunto amb aquest mail (està escrit, no gravat), i a mesura que vaig parlant, apareixeran imatges del que estic dient. El tractament del so serà una mescla del so ambient de càmera, amb música de fons.
He triat aquest tema perquè el considero un tema molt fàcil de realitzar. El que vull mostrar, és que no tots els joves d'avui dia són com ens mostren molts mass media, molts estudiem, treballem, tenim inquietuds, aficions, somnis, i volem arribar a fer alguna cosa important en la vida, tot i que l'actual situació no ens permeti somiar més del compte.
La meva idea principal era una altra, en realitat era una bojeria. Volia fer un autoretrat d'un esquizofrènic amb doble personalitat que el truquen per una entrevista de feina. A priori sembla una persona normal, molt benvestida, amb el seu traje d'Emilio Tucci, però durant el transcurs de l'entrevista ell comença a desvariar. En un principi comença a parlar ambell mateix, amb aquest gest descol·loca al tribunal que li fa l'entrevista, més tard s'acaba fent un embolic, comença discutir amb el seu alter ego i la cosa acaba en baralla. Tot això fent una crítica alssistemes precaris que es veuen sotmesos molts treballadors avui dia. Elles torna boig degut a la merda de contracte que li ofereixen i les pèssimes condicions laborals. El seu alter-ego és el que l'incita a no acceptar, no para de punxar-lo dient, que si accepta s'esta rebaixant, quees caga a les calces si firma aquest contracte, que perdrà la dignitat,però per altra banda l'home necessita la feina, ja que està a punt de que el banc li tregui la casa i el cotxe per impagament.Era un tema molt interessant, però m'hagués portat molta feina, i crec que no tinc recursos suficients, ja sigui càmera, actors, etc etc. per poder realitzar-lo bé, així que em quedo amb el meu autorretrat, aquesta idea la guardaré per si algún dia tinc la oportunitat de comptar amb bons recursos.
Ja em diràs quelcom, si et sembla bé la meva idea començaré a fer el guió tècnic!
Gràcies per la teva atenció.
Resposta de l'Isaki
Hola Omar!
Disculpa el retard a respondre't.
La veritat és que a mi, amb diferència, m'agrada molt més la segona idea, la que descrius com una bogeria.
Perquè?
Les raons són evidents: imagina'm com un espectador més, i abstreu-te dels mitjans al nostre abast.
A qualsevol espectador que li expliquis si vol veure la història d'un esquizofrènic que va a demanar feina, o la història d'un jove normal i corrent, no dubtarà ni un segon a triar la primera, és evident que sona molt més interessant.
"The interview", Harun Farocki (2006)
Per tant, ara que ja ens has posat el caramel a la boca, em temo molt que ja no pots tirar-te enrera, o et quedaràs sense audiència.
No et preocupis per la manca de recursos.
Tenim una bona càmera, un bon equip de muntatge i, a sobre, em tens a mi per ajudar-te. Què més pots demanar? ;)
Podem pensar estratègies per compensar la mancança de bons actors i mirar de treure´n partit: que no sigui una limitació, sinó un recurs que jugui a favor nostre. En aquest aspecte, potser convé fer un "casting" d'actors naturals, gent sense experiència (però que tampoc no tindran tics d'actors amateurs de teatre de pastorets, que dificultarien tant el registre realista amb el que entenc que vols treballar). I podem pensar formes de rodar per exprimir-ho a partir de posades en situació que permetin improvisar. Potser podem treballar amb un guió elaborat, completament escrit, i fer-lo servir com una estructura dramàtica sòlida a partir de la qual improvisem les paraules concretes que diu cadascun d'ells: fer servir la dramatúrgia com a trampolí i, alhora, com a xarxa de seguretat. I en el rodatge, aprofitar les pautes escrites per improvisar a partir d'elles.
La teva expicació m'ha recordat molt una pel.lícula esplèndida de l'alemany Harun Farocki, dedicada precisament a l'increïble món de les entrevistes de feina.
Veuràs que els personatges no són esquizofrènics (ni tan sols actors, aquesta vessant professionalitzada de l'esquizofrènia!). Però que els resultats són tan punyents com si ho fossin.
La posada en escena del cineasta es dedica a evidenciar, a partir de la repetició de formes i situacions, tota la tramoia (veritable posada en escena!) implícita en les entrevistes de treball. El "guió" és pur Kafka. I la música de western, descontextualitzada, hi afegeix un punt d'ironia i d'humor que ens permet sobreviure al visionat d'aquesta misèria que és la nostra vida contemporània.
I fixa't com, de cadascun dels personatges filmats, n'extreu un veritable retrat psicològic, emocional: a vegades, basat en l'el.lecció de les paraules, en el to i la forma de dir-les, en d'altres casos mitjançant una mirada, la relació de poder entre uns i altres, o per la forma de caminar entrant a la sala.
Com ho veus? Et serveix d'alguna cosa treballar a partir d'aquest registre pensant en un guió?
A aquestes alçades de l'assignatura, és fonamental que les propostes ja no es limitin a les idees, sinó que em porteu exemples de com imagineu que seran formalment les vostres peces. Com vaig dir-vos l'altre dia: penseu en pel.lícules que us agraden (segurament, d'entrada en tindreu un record vague, de les formes emprades i de la posada en escena escollida), repasseu-les i mireu perquè us agradaven i què pot ser útil per la vostra peça.
Podeu fer captures de pantalla amb l'Vlc (mentre mireu la pel.lícula en play, la imatge es captura prement Ctrl / Alt / S).
I quan tingueu diferents captures, podreu començar a explicar-me coses: d'aquesta foto m'interessa la il.luminació lateral; d'aquesta altra, l'enquadrament, amb aquest pla general; d'aquesta altra, la forma d'enquadrar una esquena, o d'ubicar els dos personatges, etc.
És una forma útil d'avançar i de saber que estem parlant de les mateixes coses.
FILMAR LA FAMÍLIA
Proposta de la Judit Crous Sureda
"El protagonista de l’exercici d’elaboració d’un retrat serà el meu avi patern.
Arran de la mort de l’àvia, ara ja fa uns anys, i després d’alguns espants que li han fet prendre consciència de les seves evidents limitacions i la seva avançada edat (84 anys), l’avi desprèn una sorprenent i, a la vegada, inquietant tranquil·litat, calma i serenitat. La sensació que liproporciona pensar i assumir que un ja ho té tot fet en aquesta vida. No és, ni molt menys, passotisme ni resignació. És admetre que hi ha cicles que s’acaben, sense dramatismes ni rendicions, sinó amb una absoluta lucidesa de ment.
D’aquesta forma, el meu petit projecte consistirà en gravar diferents imatges que defineixin tant el caràcter de l’avi, com la situació en la qual es troba i l’entorn que l’envolta: imatges de les seves migdiades al sol, dels seus passejos forçosos recomanats pel doctor, de la ració diària de pastilles que ha de prendre, de la gata que fa anys que l’acompanya, de l’hort (ara ja abandonat), de la llibreta on hi anotava els negocis de les patates, de les mans deformades amb evidents signes d’artrosi, de les gàbies buides dels conills i de les gallines, entre altres. Tot això és el meu avi.
Un altre aspecte que el caracteritza profundament és el silenci, no només per les seves escasses paraules sinó per l'entorn que l'envolta, lluny de sorolls de cotxes i exempt de grans edificacions (viu als afores de la població). D'aquesta forma, al llarg de la gravació intentaré que hi hagi la mínima intervenció de diàlegs, perquè aquest preuat silenci que l'acompanya en nombroses ocasions al llarg del dia també té incidència en el seu estat d'ànim i reflecteix la seva personalitat".
Resposta Isaki
Benvolguda Judit,
gràcies per la proposta.
Trobo que defineixes bé què és el que busques conceptualment. Ara, el repte és aconseguir donar-li forma i que les idees que expresses tan clarament sobre el paper, arribin a ser igual de clares per a l'espectador del teu retrat.
Per exemple: expliques, i em queda molt clar, de quina forma expressaràs el silenci que envolta el teu avi (recorda, tanmateix, que allò que els urbanites anomenem silenci no deixa de ser una complicada simfonia d'altres sons, i segurament caldrà que els treballis). Quan dius que evitaràs els diàlegs, expresses clarament una idea de posada en escena, i això és el que ara necessitem, i et caldrà seguir desenvolupant.
Per exemple: una de les idees que em semblen més potents de la teva proposta és quan dius que la seva actitud vital no és "de passotisme, ni resignació", sinó una forma de "lucidesa". Com ens ho farem perquè l'espectador també ho entengui així? Aconseguirem que l'espectador que vegi el teu avi prenent pastilles o dormint la migdiada hi capti realment la lucidesa? Sovint, pensem que estem filmant la lucidesa, i els nostres espectadors només hi veuen la fatiga. Cal treballar-ho. Un exemple de mala resolució podria ser el del mal director que filmaria les imatges de forma intercanviable, i després hi afegiria una veu en off que ens expliqués que en realitat estem veient la lucidesa. Però aquest és el gran repte que tens com a realitzadora: aconseguir que tots els conceptes que expliques en el primer paràgraf, s'arribin a captar a través de les formes escollides per filmar els moments que descrius en el segon bloc del text (amb formes vull dir: els enquadraments, el seu tamany i l'angulació de la càmera, els tempos dels plans, els ritmes interns, els moments escollits, i fins i tot, l'acting, perquè fins i tot per abordar un retrat observacional com aquest podem parlar d'interpretació: com a mínim, la que tu crearàs mitjançant l'el.lecció de situacions i el muntatge).
Em portaràs exemples formals?
No ets l'única de la classe que ha pensat filmar algun dels seus avis.
De fet, és una temàtica molt freqüent en el documental, especialment entre els joves cineastes, fins al punt que filmar els avis quasi ha esdevingut un gènere, i és natural que sigui així, perquè una de les pulsions que mouen el cinema és la de preservar allò que desapareix, de refrenar el pas del temps, i a una determinada edat (que acostuma a coincidir amb la presa de consciència de les possibilitats de la càmera) són els nostres avis les presències de la nostra vida que veiem amb més fragilitat.
Hi ha moltíssimes pel.lícules dedicades a retratar els avis, i no ho dic com una crítica per la falta d'originalitat de la teva proposta (de fet, ni tan sols no crec que l'originalitat sigui un valor estètic: l'art no és una cursa de carreres, per això no es tracta d'arribar primer, sinó, en tot cas, d'intentar fer-ho millor), sinó per recordar-te que, afortunadament, tens centenars d'exemples, tant documentals com pel.lícules de ficció, que pots fer servir per pensar com vols fer la teva peça. Sovint, definir-nos respecte les feines alienes és també una forma d'anar trobant la nostra pròpia personalitat,.
Les imatges, tan físiques, que descrius, m'han recordat les pel.lícules de Naomi Kawase.
Kawase ha filmat la seva àvia, amb gran sensibilitat, en moltes d'elles.
I aquí no es tracta del seu avi, pero sí d'un avi (un reconegut fotògraf) en tràngol de morir.
I molt especialment, us recomano que veieu aquesta fragments de, Tarachime, una pel.lícula en què es concentra en captar "el tema de la família a partir del naixement, la vida i la mort": el naixement del seu primer fill i els últims anys de la seva àvia.
En aquest cas, la relació amb la seva iaia és cabdal per entendre Kawase, que va ser abandonada pels seus pares i va ser adoptada per l'àvia, tal i com explica a "Kya Ka Ra Ba A", una de les pel.lícules que van donarla a conèixer internacionalment.
I tampoc no us perdeu "Katatsumori", que és justament, un retrat de la seva vida quotidiana amb l'àvia, en el qual hi ha molts moments que em semblen similars al que planteges.
Fixeu-vos que, a totes aquestes pel.lícules, Kawase treballa a partir dels contrastos:
les imatges de la pell anciana sempre troben el contrapunt (en una escena propera, abans o després) de les pells joves; els moments de placidesa i felicitat es juxtaposen amb escenes de tensió o dolor.
Els silencis amb les paraules, o fins i tot amb els crits.
Així, descobrim que, en el cinema, fins i tot les imatges filmades com un diari personal poden formalitzar-se en una estructura, d'una ordenació i d'uns criteris que trascendeixen l'atzar.
A continuació, un exemple que no pot ser més diferent:.
a França, als anys 80, varen dedicar una sèrie de televisió als retrats dels avis de diversos cineastes.
Un dels directors convocats fou (novament, ja veieu que el tinc com a referent de capçalera) Jean Eustache. L'episodi que va rodar es deia "Odette Robert" (el nom de la seva àvia), que més tard cobraria forma de pel.lícula: "Numéro Zero".
La pel.lícula està rodada en "temps real": és a dir, la durada del film (unes quatre hores) és la mateixa que el temps de filmació. En aquella època no hi havia mitjans digitals, sinó que calia rodar amb rotllos de pel.lícula que duraven deu minuts i escaig. Per tant, el dispostiu que Eustache va concebre consistia a rodar amb dues càmeres que s'alternaven, com en una cursa de relleus. Quan la pel.lícula de la càmera 1 s'havia acabat, començava a rodar la segona. I així successivament.
L'argument de la pel.lícula, llegit en una sinopsis, podria convidar a l'equívoc i donar a entendre que estem davant d'una superproduccció: dues guerres mundials, un relat que travessa el segle XX de punta a punta, farcit de drames personals. A la pràctica, tota aquesta gran història ens és narrada per Odette Robert al llarg d'una conversa amb el seu nét, el cineasta, en una sola habitació, davant d'una taula. De passada, descobrireu que el recurs de les ulleres de sol, en el cinema d'Eustache (el vàrem veure a La Maman et la putain), tenia sòlides arrels autobiogràfiques.
Una història íntima que alhora és la història d'un segle, i al mateix temps, la crònica en viu i en directe de com un nét i una iaia es ventilen, en plans quasi fixes, una ampolla de whisky sencera i acaben bebent-se fins i tot el líquid desfet dels glaçons: una bona imatge per descriure la tècnica de treball d'Eustache, que no és altra que apostar per una forma concreta i apurar-ne les possibilitats fins a la darrera gota.
A continuació, us detallo el calendari previst d'aquí a final de curs:
- 30 de març. Classe a l'aula 101.
Dedicada a seguir treballant
Conceptes de posada d'un escena d'un diàleg.
Aprofitar per repassar els possibles dubtes tècnics que tingueu amb les càmeres.
- 13 d'abril. Classe a l'aula d'informàtica.
Convé que porteu els materials enregistrats en els vostres discos externs.
Primeres nocions de Final Cut.
Found footage.
- 20 d'abril. Classe a l'aula d'informàtica.
Final cut. Treball aplicat amb els vostres exericicis.
Nocions estètiques de les possibilitats del muntatge a la història del cine.
- 27 d'abril. Classe a l'aula informàtica.
Sessió amb un muntador professional.
Primera part teòrica dedicada a explicar la feina d'un muntador.
Segona part, tutoria aplicada als vostres treballs.
- 4 de maig. Classe a l'aula d'informàtica.
Final cut.
Treball aplicat amb els vostres exercicis.
Nocions estètiques de les possibilitats del muntatge a la història del cine, 2.
- 11 de maig.
Final cut.
Treball aplicat amb els vostres exericis.
- 18 de maig. Classe a l'aula d'informàtica.
Última sessió. Visionat dels treballs.
Ja m'han dit que la nit abans teniu previst rock n'roll i que, segurament, arribareu a l'aula encara torrats.
Per mi, cap problema: és justament en aquestes ocasions, sense haver dormit i dissimulant l'alè de pedra, quan es demostra la valua d'un professional ;)
Per desgràcia, no podrem avançar el dia d'aquest visionat, perquè, com veieu, no anem gens sobrats de calendari, i sospito que més d'un acabarà treballant en el muntatge fins la darrera setmana.
Si s'us acudeixen alternatives, no dubteu a dir-m'ho.
No, per desgràcia els del vermut no són família meva...
Com sabeu, ja podeu fer ús de les càmeres i els trípodes de la facultat pels vostres exercicis.
Alguns companys ja han començat a treballar-hi.
La càmera va dins d'una motxila, una motxila normal i corrent, de les que es porten penjades a l'esquena, i que no pesa especialment.
Ho dic perquè ja m'he trobat amb uns quants estudiants que m'han dit que no podrien fer servir la càmera de la facultat perquè viuen fora, a Figueres, a Olot, i en no poder transportar-la, preferien fer els exercicis amb càmeres domèstiques.
M'ha fet molta gràcia que m'ho expliquessin com si haguessin d'anar a Groenlàndia!
Mai no heu portat una motxila entre Girona i Figueres?
Us recordo que vàrem començar el curs veient imatges d'"Une histoire de vent", en la qual Joris Ivens viatjava amb el seu equip a les muntanyes més altes de Xina amb més de 90 anys.
Reviseu el vídeo a partir de 5'30":
Une histoire de vent (1988), Joris Ivens.
Si us plau, no tingueu por a les càmeres. Us asseguro que no mosseguen.
El pitjor que us pot passar es que us confongueu de filtre, i rodeu en exteriors (llum dia) amb un filtre d'interiors: la imatge quedarà blava. No és tan greu, no? Sempre podreu passar-ho a B/N i explicar als crítics que la decisió és un homenatge al cinema mut. Algú us acabarà creient i amb una mica de sort encara us donaran un Oscar, com a The artist.
Els cirurgians s'enfronten a diari a situacions força més compromeses.
No tingueu por a equivocar-vos. Al contrari: esteu en el moment adient per provar-ho tot i cometre totes les errades possibles. Quan, si no?
Molt seriosament: per dominar la càmera en el punt que ens trobem, és suficient que sigueu capaços de tocar cinc botons. Cinc. No espero menys de vosaltres.
I em teniu a la vostra disposició per explicar-vos tantes vegades com calgui el seu funcionament, a classe, després de la classe o via mail.
Johan van der Keuken:
filmava amb els dos ulls oberts per controlar què passava fora de quadre
Treballar amb aquests càmeres, i no amb les dels vostres mòbils, us permetrà treballar els plans a partir d'idees formals. Podeu escollir què s'enfoca i què no (l'anella exterior al voltant de l'objectiu), amb quina lluminositat (opertura de diafragma: el botó, a baix a l'esquerra, on posa iris, o l'anella interior), amb quina profunditat de camp, etc.
Us donarà una qualitat d'imatge i de so molt superior a la d'una càmera domèstica.
Per això, plantejo que els exericicis es facin obligatòriament amb aquestes càmeres o amb d'altres d'equivalents.
Aprofiteu l'ocasió!
L'equipament disponible és el següent:
- dues càmeres Sony HXR-NX5 amb una targeta de 8GB cadascuna. + Info aquí.
- dos trípodes Manfrotto.
Convé que buideu el material enregistrat en els vostres discos externs.
Quan munteu, no deixarem el material als ordinadors de la sala (on podrien borrar-lo) sinó que cadascú el portarà en el seu disc.
Els nostres homes de contacte per recollir i entregar les càmeres són:
